Cultura

Amb l’equilibri subtil del Fuji

Paolo Cognetti torna a la natura a ‘La felicitat del llop’, després de l’èxit de la novel·la ‘Les vuit muntanyes’

“El concepte zen ha estat una inspiració: el gest treballat i concretat en un instant”

El novel·lista Paolo Cognetti (Milà, 1978) és un home de muntanya; es percep només de veure’l: frondós, colrat, fibrós, lleugerament esquerp. Com a escriptor, sembla una persona delicada però no mel·líflua, observadora, meditativa i aparentment equilibrada. O això mostra en la seva novel·la La felicitat del llop, amb traducció catalana de Xavier Valls, per a La Campana, i castellana de César Palma, per a Literatura Random House.

Cognetti va tenir molt d’èxit amb la novel·la anterior, Les vuit muntanyes, i en l’actual manté l’ambient muntanyenc, com ja va fer a El noi silvestre i Sense fer mai el cim. Tot i que va viure a Nova York i va començar a publicar contes, ara viu entre Milà i la vall d’Aosta.

Per a La felicitat del llop, Cognetti es va inspirar en un llibre d’il·lustracions, i algun text breu, de l’artista japonès Katsushika Hokusai (1760-1849), que mostr 36 imatges del mont Fuji, en primer pla o de fons, acompanyat d’escenes quotidianes.

Un escriptor de quaranta anys, Faust, deixa Milà a la tardor perquè s’acaba de separar i va a viure a un petit poble dels Alps italians, a peu de pistes d’esquí i envoltat del poder de la natura, sempre sota l’atenta mirada del mont Rosa, que l’autor converteix en el Fuji de la seva obra. Allà, trobarà feina de cuiner, professió que aprèn sobre la marxa, en l’únic restaurant, El festí de Babette. “Un hivern vaig treballar de cuiner en un restaurant de muntanya. Jo anava a aquell poble a escriure, a estar sol; era com un retir. Treballar allà em va fer conèixer la vida quotidiana d’aquells vilatans i vaig voler escriure d’aquella experiència”, explica l’autor.

A més de la propietària del restaurant, què tothom coneix com Babette, un guarda forestal retirat, que coneixen com Santorso, i tot de treballadors de la zona, Faust coneix la Silvia, la cambrera del restaurant, dotze anys més jove que ell, amb qui mantindrà un idil·li. Les relacions entre els personatges s’aniran teixint i desfent al llarg d’un any. “Des del principi, tenia clars els personatges, que potser són una mica estranys, però no com acabarien comportant-se, perquè he volgut fer una novel·la de trobades i solituds, de gent que ofereix refugi a l’altre i que també en necessita.”

Les històries que narra Cognetti, escrites en bona part durant el confinament, no són potents, ni dramàtiques, ni tenses. Tenen una intensitat emocional moderada però constant. L’autor aconsegueix que el que explica interessi, sobretot, gràcies a un text ajustat i equilibrat, de llargada i de to, en què els diàlegs i les descripcions, sensuals sense mai embafar, fan que tot flueixi com un rierol en època de desglaç. “El concepte zen ha estat una inspiració: el gest treballat en el temps i concretat en un instant. Visc l’escriptura com una exploració, sense tenir del tot clar on he d’anar, però sí que em cal una estructura. Per exemple, les imatges del mont Fuji del llibre del Hokusai m’ofereixen una estructura que després puc explorar amb llibertat.”

Paolo Cognetti fa viure la natura sense buscar una intenció final. “Moltes vegades, la muntanya és com un ideal, com un símbol, però aquesta vegada he volgut escriure sobre una muntanya que no signifiqués res, que parlés de la gent que hi viu i hi treballa. En comptes d’una idea, he volgut mostrar un món de natura sensual. A la ciutat, m’agrada molt la música, l’art, tota la cultura que hi trobes, però la muntanya em satisfà altres necessitats, com ara l’espai obert, la sensació de llibertat”, afirma Cognetti.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

L’escriptor novaiorquès Don Winslow guanya el XVII Premi Pepe Carvalho

barcelona
PILARÍN BAYÉS
Il·lustradora

“Mil vegades un editor m’ha fet confiança”

barcelona
Billy Bragg
MÚSIC

“La definició americana de ‘llibertat’ ha esdevingut predominant”

BARCELONA
opinió

Gaudí i l’avantguarda francesa

Historiador de l’art
opinió

‘Stella splendens’

Historiadora de l’art
Crítica
òpera

Repetició amb escassa diferència

Pere Bellès invita a pensar la cabana com a espai mental

Salt

Qüestió pendent

Barcelona

El Museu de l’Empordà dissol fronteres

Figueres