Cinema

Vània com a gran inspiració

Wes Anderson torna a demostrar el seu talent visual, però el japonès Hamaguchi és qui meravella a Canes

El gran impacte a la secció oficial ha arribat amb ‘Drive my car’, de Ryüsuke Hamaguchi

The French Dispatch (La crònica francesa) havia d’inaugurar el festival de Canes del 2020. Congelada durant un any, va projectar-se ahir a concurs aquesta pel·lícula que demostra novament la gran imaginació visual de Wes Anderson, que crea més escenaris brillantment decorats que mai, però torna a donar motius per dubtar del seu talent narratiu. Això quan posa en escena tres històries narrades publicades per una imaginària revista nord-americana, però editada en una població fictícia de França. Inspirant-se com és habitual en formes del còmic, Anderson fa un homenatge al The New Yorker i a la vegada a referents de la cultura francesa. Compta amb un repartiment espectacular, amb habituals del director (Bill Murray, Frances McDormand, Tilda Swinton) i incorporacions com ara, entre molts d’altres, Benicio del Toro, Saoirse Ronan, Timothée Chamalat i Léa Seydoux, que, a partir d’ara, es farà omnipresent al festival amb diversos films.

El gran impacte a la secció oficial, però, ha arribat amb Drive my car, film del japonès Ryüsuke Hamaguchi, que parteix d’un relat curt de Haruki Murakami, Uns homes, sense dones, per explorar en la relació entre vida i representació tenint com a referent Oncle Vània. Hamaguchi no és cap desconegut. Fa tres edicions va concursar a Canes amb Asako I i II, però la seva consagració ha tingut lloc aquest mateix any amb el gran premi del jurat a la Berlinale per Wheel of Fortune and Fantasy. Sembla increïble que en tan poc temps (tot i que potser una pel·lícula o l’altra ha retardat l’aparició a causa de la pandèmia) hagi pogut aportar una nova obra tan plena, madurada, complexa i emotiva des de la contenció. El seu protagonista és un home de teatre que dirigeix l’obra de Txèkhov (havent interpretat ell mateix abans el personatge de Vània) en un espectacle en diverses llengües que es representa a Hiroshima, ciutat lligada al dol. Ell té les seves pèrdues personals (una filla morta quan era petita i, més recentment, la seva esposa) i, com ho van fent a la seva manera cadascun dels personatges, afronta els assajos de l’obra com una forma de coneixement sobre la pròpia experiència.

També hi ha una relació entre vida i creació a Bergman Island, amb la qual la francesa Mia Hansen-Love ha concursat per primer cop a la secció oficial de Canes. Un tribut al cineasta suec invocat al mateix títol i que, de fet, s’hi fa omnipresent. A l’illa de Faro, on Bergman va rodar part dels seus films i va viure-hi els seus últims anys, hi arriba una parella de cineastes (Chris/Vicky Krieps i Tony/Tim Roth) buscant-hi inspiració per als seus nous projectes. Això mentre veuen i comenten films de Bergman (que, diu ella, fan mal sense que deixis d’estimar-lo) i, amb un toc d’ironia, fan rutes turístiques (en una de les quals apareix el crític de cinema Jordi Costa) als “llocs sagrats” del cèlebre director de Secrets d’un matrimoni. S’hi esbossa un dels grans temes bergmanians: la crisi de parella, cosa amb la qual hi palpita la separació de la mateixa Hansen-Love i Olivier Assayas, que en els seus temps de crític de cinema va escriure un llibre sobre Bergman. També hi ha cinema dins del cinema: la pel·lícula de Chris en què una cineasta (Mia Wasikowska) retroba un amor adolescent a l’illa. Amb més lleugeresa que Bergman, Hansen-Love aporta un film amb el seu encant de sempre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona
MÚSICA

Joan Magrané estrena a Peralada un responsori per a la Setmana Santa del segle XXI

girona
música

Twenty One Pilots actuaran al Palau Sant Jordi l’abril vinent

Barcelona