Actuació corprenedora

Fa dos anys, el jurat del Festival de Canes, presidit per Cate Blanchett amb la presència de dues actrius més prou especials (Kristen Stewart i Léa Seydoux) que no per això deixen de participar en el glamur i la indústria cinematogràfica, va concedir el premi a la millor interpretació femenina a la kazakh Samal Iesliamova per Ayka, de Serguei Dvortsevoi. Pràcticament desconeguda, només havia actuat en el film previ del mateix director, Tulpan (2009), on encarna una jove que, a l’estepa del Kazakhstan, es resisteix a casar-se amb un pastor perquè imagina una altra vida possible. Set anys van trigar Dvortsevoi, que abans va adquirir un reconeixement com a documentalista poètic reflectint formes de vida de la gent humil del seu país, i Iesliamova a fer Ayka, la història d’una dona kazakh a Moscou que intenta sobreviure en les condicions humiliants imposades als migrants (i més si són il·legals) i a tota mà d’obra barata.

El cas és que aquell premi a Canes va semblar força incontestable perquè, com els espectadors poden reconèixer, Iesliamova encarna amb una veritat corprenedora una dona que, deixant el seu nadó en un hospital perquè ni és desitjat ni se’n pot fer càrrec, treballa clandestinament pelant pollastres mentre té una infecció vaginal a causa del part. Atrapada pels deutes, explotada i maltractada, víctima de la violència masclista, ella mateixa pot ser egoista per sobreviure. Seguint-la, podria considerar-se que Dvortsevoi s’acosta al que s’anomena espectacle de la misèria, però, eludint rabejar-se en el dramatisme, retrata un món alienant on no sembla que els humans, sobretot els més pobres, estiguin emparats per un estat de dret.