Un ‘petit miracle’ al Grec

Van voler deixar-ho clar tan bon punt van haver engegat el concert amb Formigues i Els entusiasmats, trufades, totes dues, com la immensa majoria de les vint cançons que sonarien durant el concert, de recursos electrònics i efectes de veu: “Volem dedicar un pensament a la indústria del directe. Això d’avui no reflecteix el que està passant, sinó que és un petit miracle. Volem pensar en els músics que, aquests dies, no tenen com nosaltres l’oportunitat de tocar en un teatre, així com també en festivals, tècnics i empreses”, va dir Guillem Gisbert, cantant de Manel, després d’agrair al públic que omplia el Grec un gest tan noble, però inimaginable fa només uns mesos, com el d’haver “assumit un risc” per anar a un concert.

Manel, però, que no pujava a un escenari des del 7 de març a Cornellà de Llobregat, tenia ganes, com el públic, “d’abstraure’s una estoneta de la barbaritat que està passant” i, sense gaire més preàmbuls, va entrar de ple en les cançons del seu nou i cinquè disc, Per la bona gent, amb els corresponents samplers de Maria del Mar Bonet, Els Pets i Maria Cinta, entre d’altres, i un so que, amb l’excepció de La cançó de soldadet i Ai, Dolors, que van sonar com “els Manel d’abans”, va acabar impregnant les cinc cançons de Jo competeixo, (2016) les tres de 10 milles per veure una bona armadura, (2011), les dues d’Els millors professors europeus (2008) i el Teresa Rampell d’Atletes, baixin de l’escenari (2013) que també van sonar en les dues hores de concert.

Més enllà del rumb sonor i les circumstàncies que, com tots els espectacles del Grec, van marcar el concert (entrada i sortida esglaonades del públic i plantes –audiència VIP en temps de desescalada, com ja ens va quedar ben clar al Liceu!– entre seients), el que va definir el concert de Manel a la seva ciutat és la seva cada vegada més mil·limetrada posada en escena, amb els espectacles de David Byrne i els Talking Heads com a referent més clar, però fidel, tanmateix, a la manera de ser –joc, contenció, humor refinat– del grup. Qui no hagi vist, en resum, actuar Manel des de fa uns quants anys, trobarà que aquella banda que gairebé demanava perdó per estar dalt l’escenari és ja una bèstia escènica amb un domini esfereïdor de cada pam de la fusta que trepitja.

Les cançons de Per la bona gent, un disc que no ha de ser gens fàcil reproduir en directe, van tenir moments per a tot: des d’una potent Boy Band amb enginyoses coreografies de la banda fins a una Per la bona gent (tampoc hi va haver cameo de la Bonet, dimarts) que serà difícil que pugui sonar mai com el disc. Sí, però, que van brillar Les estrelles, una versió purament Gisbert d’un tema de Janis Ian via Nina Simone que la banda, incomprensiblement, va deixar fora del seu concert a Barcelona al mes de novembre, i Amb un ram de clamídies, una de les perles del disc i que, dimarts, amb Gisbert magrejant els artefactes que, en la resta de concert, recauen en mans de Martí Maymó, sí que va sonar en tota la seva plenitud.

Al final, Boomerang i Benvolgut van posar tothom dempeus i van posar punt final a aquest petit miracle que, aquestes setmanes, és la música en viu.