L’entranyable avi del teatre

Carlota Benet lamentava en el llibre que va publicar el 2018 (Papitu, el somriure sota el bigoti, Columna) que el seu pare, Josep Maria Benet i Jornet, no tindria la consciència de mimar el seu fill Mateu en excés, com ho hauria fet si no hagués patit Alzheimer. Segurament en Papitu per als amics (nen gran entremaliat) ho hauria fet amb una ingènua i tendra devoció, però la distància que genera l’Alzheimer el va anar arraconant massa d’hora i “massa ràpid”, lamentava la filla. Per això, ahir, la calmava pensar que, amb la mort “el pare vola lliure: s’ha alliberat del cos i la ment que no el deixava ser”. El 2018, Papitu s’emocionava encara amb la música i disfrutava de la calma en una residència a Lleida.

Ahir va morir, com una víctima més de la Covid-19. L’avi familiar també ho ha estat de l’actual dramatúrgia contemporània (encara que molts el desconeguin). Benet i Jornet va reivindicar el teatre en català des dels anys seixanta, i també davant la moda de les companyies independents del teatre dels anys setanta de desentendre’s de l’autoria, amb la creació col·lectiva. Va superar el pas del desert i no va renunciar mai al seu teatre social, íntim, tot i la tendència del teatre polític militant de la transició. Ahir, la filla agraïa les mostres d’escalf i convocava els amics per a una festa de comiat (quan la fi del confinament ho permeti) que el pare havia anat preveient, amb música i parlaments assignats.

Benet i Jornet (Barcelona 1940-Lleida, 2020) va trobar la seva raó vital en els llibres i en la necessitat d’explicar històries. Va ser l’avalador d’una nova fornada de dramaturgs, liderada per Sergi Belbel. Avui, la dramatúrgia catalana (molt en part gràcies al treball de la Sala Beckett, de la qual Papitu era un dels impulsors des de la Fundació Sala Beckett) té un pes específic gràcies a les baules que reivindicaven les generacions anteriors. Benet i Jornet recull la tradició de Sagarra, de Pitarra o Guimerà, i la situa al pati interior on es viuen les misèries anònimes: debuta amb Una vella coneguda olor, el 1964 (Premi Josep Maria de Sagarra, 1963). Trasllada el seu petit microcosmos a l’escena, reescrivint, les rèpliques. Sovint, escoltant l’opinió de la filla Carlota i també de col·legues com Sergi Belbel. Pateix com una derrota la seva darrera obra ambiciosa (Salamandra, 2005) i opta per una trilogia de duets (“les tres gràcies” en deia: Soterrani, Dues dones que ballen i Com dir-ho?).

Decideix renunciar al teatre públic, no per cap empipada amb les seves direccions, sinó per donar espai a les noves dramatúrgies. Generós, ha anat integrant bona par de les noves fornades d’autors a les sèries que ha anat desenvolupant tant a TVC (Poblenou, Nissaga de poder, El cor de la ciutat, Vendelplà...) com en castellà (Amor en tiempos revueltos). Els seus primers guions s’emeten al canal de TVE a Catalunya (Vídua però no gaire, 1982). Com deia en la gala del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, murri, que no en sabia: quan l’Emilio Gutiérrez Caba li va demanar que traduís Ai, carai!,(que va provar de deslliurar-se, conscient del seu castellà maldestre) li va reconèixer que, efectivament, “totes les paraules eren castellanes però allò no era castellà”.

Papitu havia aconseguit superar la franja de les enveges i s’havia fet molt estimat pel sector escènic; per sobre del Bé i del Mal. Així va quedar demostrat amb la gala a la Sala Gran del TNC, el 2015, per celebrar els seus 75 anys. Se sabia que seria un comiat, perquè l’Alzheimer ja estava diagnosticat i començava a donar alguns símptomes. És una petita crueltat que fos el 2010 que el dramaturg decidís batejar el seu llibre de memòries com a Material d’enderroc, reconeixent que la memòria es transforma segons els punts de vista. Fins a fondre’s. Ell deixava en aquelles planes un sentit homenatge a íntims seus: Vilallonga, Rodoreda, Espriu, però sobretot Terenci Moix i Montserrat Roig.

Molts reconeixements

La seva trajectòria ha estat reconeguda amb nombrosos premis, entre els quals el Premio Nacional de Literatura Dramática de las Letras Españolas (1995), la Creu de Sant Jordi (1997), el premi de la Institució de les Lletres Catalanes de guions audiovisuals (1998). Benet i Jornet va tenir temps encara de celebrar un Max d’honor el 2010(sis anys més tard la SGAE en faria un homenatge molt més sentit atorgant-li la medalla d’honor en un vermut informal, compartint taula amb la Carlota, Belbel i Jordi Galceran). Al 2011, el dramaturg havia fet net a la seva habitació entregant tot el seu arxiu del seu pis de l’Eixample (ho guardava tot, des dels deures de pàrvuls fins a versions manuscrites dels darrers textos estrenats). Al passadís, per cert, lluïen els cartells de les seves produccions: al passadís. Era el seu petit temple al seu orgull, que imposava a les visites. L’any 2013 es mostrava agraït de tot, i s’estranyava de rebre la distinció de Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (no se sentia gens al nivell d’Espriu, que també l’havia rebut abans). Sí que el va celebrar perquè significava un reconeixement imprescindible per al teatre. I, amb aquella exaltació tan pròpia, reclamava que s’atengués més la creació de les dones per premiar-les (cinc anys abans dels moviments feministes del 8-M del 2018).

Encara tenia històries per escriure. Les tres gràcies, havien de ser un entreteniment per donar-li temps i ganes a fer una altra peça de major magnitud, de més repartiment i volada social.Tenia l’esbós d’Estiu ardent, però sense aprovar-la. L’Alzheimer i la Covid-19 l’han clausurat. Vist en perspectiva, Josep Maria Benet i Jornet ha construït una veritable catedral que lloa les petites històries insignificants amb la llengua pròpia. Un avi dels que, per ser justos, ningú hauria d’oblidar, i tothom li hauria d’agrair la seva ingent feina de formigueta juganera.