Una vida animada

Núria Pradas (Barcelona, 1954) és una autora de llarg recorregut que, des del 1995, ha publicat una seixantena de títols. La majoria dels seus títols estan dins del gènere d’infantil i juvenil, fins al 2012, en què també en va començar a publicar per al públic adult.

Fa un parell de mesos va ser guardonada amb el premi Ramon Llull de novel·la per Tota una vida per recordar, en què narra un temps de la vida de Sophie Simmons, que, amb només setze anys, deixa la seva família a Nova York per anar a Los Angeles perseguint el seu gran somni: treballar com a animadora de dibuixos als estudis Disney. L’obra fa un recorregut temporal des del 1932 fins al 1941, moment en què s’estrena la pel·lícula Dumbo.

“Em vaig adonar que si agafava una època molt important per a Disney, de Blancaneu, el primer llargmetratge animat, que es va estrenar el 1937, a Dumbo, l’obra començava a l’època de la Gran Depressió, passava per la gran vaga d’animadors, un tema que volia explicar, i anava a parar a la Segona Guerra Mundial... I aquí em vaig aturar, o la novel·la hauria d’haver estat molt més llarga. Abraço el que volia, gairebé els inicis de Disney i la vaga que ho va canviar tot”, explica l’autora.

L’impuls per escriure l’obra l’hi va donar la seva filla, animadora de dibuixos professional. “Mentre ella s’introduïa en aquest món m’anava explicant que havia estat un sector molt difícil de conquerir per a les dones. Em va parlar molt de l’artista nord-americana Mary Blair, i em va agradar... No sé si m’hauria atrevit a escriure aquesta novel·la sense l’assessorament tècnic de la meva filla”, confessa Pradas, que prefereix evitar l’etiqueta de novel·la feminista, tot i que mostra la lluita d’una dona per aconseguir un somni. “L’etiqueta pot tancar la porta a determinats lectors o decebre’n d’altres”, aclareix amb honestedat perquè, tot i la lectura que es pot fer amb aquesta clau, Pradas no ha escrit l’obra amb aquest objectiu.

La protagonista –que entre les vicissituds professionals i també algunes d’amoroses, amb força pes a la trama, es barreja amb tot de personatges reals– haurà de moure’s en un món d’homes i, a sobre, en una època socialment convulsa. “S’acabava d’abolir la llei seca i les màfies que havien viscut molt bé del tràfic d’alcohol van haver de buscar altres fonts d’ingressos; a Los Angeles creixia la indústria cinematogràfica, i volia impedir el control als sindicats, però això va facilitar el camí a les extorsions mafioses”, explica Pradas.

Normalment es passa uns mesos documentant-se, sigui per a la franja de lectors que sigui, i van sortint les idees de trama i els personatges. Després decideix com anirà la història i ajusta l’estructura. En això pot invertir quatre o cinc mesos i un parell més per escriure la primera versió, que sempre cal retocar molt. La mitjana de temps que dedica a una novel·la és de prop d’un any. “Soc ràpida i molt poc donada a improvisar.”

El cas és que va reunir molta documentació prèvia. “És fàcil accedir a molta informació sobre els inicis de Disney i molta és gràfica, documentals a YouTube. A Walt Disney li agradava molt ensenyar com eren de macos els seus estudis i ho feia departament per departament, mentre la gent treballava... Vaig trobar un fan que ho té tot sobre Art Babbitt, un pioner en l’animació, un personatge que es mereix una novel·la per a ell sol, per cert.” Temps al temps.

Amb tot, coneix els límits de la documentació. “Has de controlar que no sembli que fas una demostració de com en saps i com has investigat sobre el tema; cal tenir molt clara la història que vols explicar i que la documentació serveixi per fer-ho, no que es converteixi en la protagonista de la història”, assegura.

El món de l’animació ha canviat, tècnicament, tot i que la base continuï sent la mateixa, i també han canviat els desequilibris. “La paritat entre homes i dones en aquest sector ha millorat molt, però ara cal demanar un altre ajustament, que els artistes treballin aprofitant el seu talent i no, per exemple, millorant i corregint dibuixos fets, rebentant preus, a l’Índia. Ara és una professió amb molta més precarietat laboral del que pot semblar des de fora.”

Pel que fa al premi rebut, un dels més importants en català, Núria Pradas es mostra tranquil·la. “De moment no he notat la pressió... Sí que algú m’ha advertit que la propera novel·la me l’hauré de pensar molt. En tot cas, tinc la sort de tocar molt de peus a terra. La feina ja està feta i l’he fet tan bé com he pogut i amb molt d’amor. A partir d’aquí, el que hagi de passar, passarà.”