El roc al cim
El centre d’art de la Fabra i Coats comença avui la seva nova etapa
Jordi Mitjà actualitza el seu passat artístic en una de les dues exposicions inaugurals
Els déus van condemnar Sísif a arrossegar cada dia la mateixa pedra fins al cim de la muntanya. El centre d’art contemporani de Barcelona fa anys que carrega amunt i avall el seu roc, i un cop que ja el tenia dalt de tot, forces obscures el van fer caure rodolant fins a la base, és a dir, sobre el desvalgut sector de l’art.
El nou intent, el de la Fabra i Coats, sembla destinat a trencar aquest malefici. Avui (10.30 h) celebra el començament d’etapa a un quilòmetre lluny de la seva seu, al Canòdrom. Sí, al Canòdrom, on el 2010 es va decidir que tindria la seu la institució compromesa amb l’art del present. S’hi va arribar a fer una exposició inaugural (l’única de la seva trista trajectòria) i fins i tot s’hi va arribar a posar la solemne primera pedra en forma de globus creat per l’artista Jordi Mitjà. El roc es va estavellar i va esclafar un munt d’il·lusions.
Aquell mateix inflable d’aspecte petri, gegantí, flotarà ara de nou dins una de les plantes de la Fabra i Coats i inspirarà la segona oportunitat del dissortat centre d’art. Una seixantena d’alumnes dels dos instituts que hi ha en el recinte de l’antic complex fabril del barri de Sant Andreu, el Martí Pous i La Sagrera, se l’han apropiat imaginativament per fer una acció que unirà en cercavila el Canòdrom i la Fabra i Coats, on a les dotze es presentaran les primeres exposicions, activitats i publicacions del programa de la directora del centre, Joana Hurtado.
La Fabra i Coats encomana el seu ritual inaugural a la ironia amb un missatge: Barcelona serà un simulacre de capital cultural si no aposta decididament pel seu centre d’art. Hurtado entoma el repte amb una idea d’institució essencialment “experimental” i amb nomenclatura pròpia per reivindicar que l’art el pensa i el fa col·legiadament tota la societat.
De l’art que representa una realitat congelada, rígida i unívoca a l’art que presenta eines, estímuls i experiències per transformar la realitat, aquest és el canvi de paradigma que defensa la Fabra i Coats.
El nou vocabulari serveix per explicar la raó de ser de les dues exposicions que ocuparan les quatre plantes del centre fins a l’estiu. El que hagués pogut ser una retrospectiva de la mitja carrera de Jordi Mitjà és de facto una actualització del seu passat artístic. A Succeeix cada dia, Mitjà es nega a petrificar les seves obres i les reconfigura obsessivament per gestar-ne objectes de vida, útils en l’ara i en l’aquí.
Si el treball de Mitjà té fixació per llegir la pell de les coses, es diguin rocs, vidres, serps, rètols de comerços o l’esquena del seu pare, el duet Haris Epaminonda i Daniel Gustav Cramer, artífexs de l’altra mostra d’aquest moment zero, la tenen per mirar les vísceres dels llibres. En la seva Biblioteca infinita, que per primer cop exhibeixen sencera, els volums, antics, són tractats com organismes pluricel·lulars que, pàgina a pàgina, interactuen entre si, però deixen l’última paraula al que s’hi reflecteix lliurement.
La creativitat és una conquesta personal i social, d’això va la nova etapa de la Fabra i Coats. I avui necessita un últim cop de mà per deixar definitivament la pedra al cim.
