“El cristianisme ha alimentat la imatge violenta dels víkings”

L’enamorament em ve d’un curs per a estrangers a què vaig assistir a Suècia i que tractava sobre estudis i cultura escandinava. Soc llicenciada en filologia alemanya per la Universitat de Barcelona i aprofundir en Escandinàvia era un tema que m’interessava, però fer-lo aquí hauria estat impossible perquè no es fa res que s’hi assembli. Aquell curs a Suècia em va donar una visió més completa i plena sobre el tema i em va agradar molt. A partir de llavors vaig començar a investigar sobre la seva literatura medieval. Vaig intentar anar ampliant els meus coneixements sobre escandinavística i m’he acabat especialitzant en poesia medieval. Vaig pensar que era una literatura que havia d’estar en català, i quan vaig trobar editor vaig ser feliç. Un cop vaig tenir clar que Adesiara Editorial s’encarregaria de fer la publicació, vaig presentar el projecte al govern d’Islàndia i he tingut la sort de guanyar la beca.

Traduïm al català la primera saga islandesa. Les sagues es van escriure pels volts del segle XIII, n’hi ha un centenar i tracten sobre històries d’Islàndia al segle X, sobre els primers colonitzadors. Ho coneixem popularment com l’època dels víkings, però històricament és molt interessant. Pensem, per exemple, que van ser els primers que van tenir una estructura parlamentària.

Generalment eren proscrits de Noruega. Perquè havien tingut algun problema de terres amb el rei noruec o per algun enfrontament, es veien obligats a marxar i a buscar-se la vida.

Era gent que havia de començar la seva vida de zero. A diferència del que passa amb la literatura medieval de l’Europa continental, que enalteix l’heroi cristià, en aquest cas parlem d’antiherois, de víkings.

És cert que hi ha la imatge del víking com un personatge violent, però qui és que no era violent en aquella època? Els víkings no eren gaire més violents del que ho eren altres pobles de la resta d’Europa al segle X. El que passa és que durant molt de temps se’ls ha volgut donar aquesta imatge salvatge, per reforçar el binomi cristià-pagà.

En part, sí. El cristianisme ha alimentat la seva imatge violenta, el furor dels homes del nord. És veritat que els acompanyava una simbologia característica, com les figures d’animals que penjaven als seus vaixells, però hi ha descripcions de quan arribaven els víkings que semblen ben bé l’apocalipsi.

Dins del seu imaginari, són els seus ancestres i pot haver-hi una certa atracció pels herois medievals de les seves sagues islandeses. Però jo crec que la petjada més profunda és en l’interès que tenen per la cultura escrita. Es van escriure moltes sagues i aquest plaer per llegir i escriure és encara molt present a Islàndia. Per exemple, per Nadal és molt comú regalar-se llibres.

El govern d’Islàndia va començar a donar les beques en honor de Snorri Sturluson, un medievalista que és una figura molt important a Islàndia. És una beca per a traductors i per a gent que fa recerca sobre la literatura islandesa en general. Et permet viure allà i tenir accés a la biblioteca Árni Magnússon, que és una meravella. Jo crec que han estat unes quantes raons les que m’han fet guanyar la beca, però hi ha un factor clau: vinc del món universitari.

L’escandinavística no sol ser en el món universitari a l’Estat espanyol. Una de les meves apostes era obrir aquest camp a la universitat. Vaig impulsar un curs sobre literatura islandesa medieval i, en el terreny acadèmic, porto anys fent recerca i dialogant amb diferents interlocutors internacionals, intentat promoure coses des d’aquí. Vaig impulsar un curs on, al llarg de quatre edicions, vaig convidar tots els traductors de sagues islandeses que hi havia a l’Estat.

Sí, però les sèries de televisió sí que han popularitzat els víkings.