Creació de nous públics

Aquest dijous arranca una nova edició del Desembre en Dansa. Una proposta multidisciplinària que posarà novament Celrà a l’epicentre de la dansa d’avantguarda. L’organització de bon començament ja va debatre sobre la necessitat d’etiquetar aquest esdeveniment com a mostra, fira, jornada o festival i; tot i que podria encaixar amb la majoria de models culturals, volgudament es va eludit focalitzar tot l’esforç només en la darrera fase d’un itinerari artístic. L’exhibició, tot i tenir un pes preeminent, s’integra tant en les propostes formatives com en les apostes envers el suport a la creació. Quatre dies intensos per experimentar  diferents tallers, com ara El estado es poderoso  amb Jorge Dutor i Guillem Mont de Palol; presentacions de les residències de creació de Mariantònia Oliver, el projecte de la Sira i en Pep Aymerich; i propostes capdavanteres com l’espectacle Meeting Point de la companyia basca Ertza.

“La dansa no és difícil, és desconeguda. D’aquí ve la confusió”. Bàrbara Raubert no podia haver sintetitzat millor el repte zenital d’aquest art. I ho és, de desconeguda, en tots els seus àmbits. En aquest sentit però esdevé una oportunitat per proposar una formulari innovador i arriscat envers la generació de l’interès global pel sector. De fet, la dansa pot presumir de ser l’expressió cultural que de manera més natural ha entrelligat la docència, la investigació i els escenaris; i aquest fet no és fruit d’un instint de supervivència si no més aviat de la maduresa en l’autoconsciència del seu propi sistema artístic, el qual tot espectador hauria de descobrir i gaudir  en conjunt.

La creació de nous públics és un trending del sempre viu debat cultural. No hi ha consens en la recepta per a la generació de demanda. Sí però en la diagnosi que la sobrexposició a una l’oferta desgalgada pot enlluernar fins i tot el calendari de l’espectador més audaç. No ajuda la tendència a percebre la figura del programador com a paradigma de la gestió cultural, quasi sempre enfocada a la proposta d‘exhibició d’espectacles. Potser les fórmules envers la creació de nous públics haurien d’ apostar per espectres més horitzontals. Per sort, progressivament trobem festivals que reserven espais a iniciatives  segmentades per edats, a propostes formatives o a interaccions que projecten la ciutadania com un element més del procés creatiu i de l’experiència compartida.  En conclusió, una lluita contra el concepte de l’espectador com a simple consumidor de cultura, dipositari d’un determinat nombre d’entrades. La creació de nous públics es podria entendre com un acompanyament transversal de tot l’itinerari creatiu. I precisament la dansa, atès que gaudeix d’un percentatge important de persones que s’hi submergeixin per primera vegada, és la candidatura òptima per treballar envers un interès radial del sector.  En definitiva i amb permís de Merce Cunningham, no hi hauria d’haver en l’espai cultural punts més importants que d’altres. 

En aquest sentit la formació és un element clau. Celrà compta amb prop 700 alumnes matriculats a una de les quatre escoles que imparteixen alguna disciplina artística. Tres d’elles, cal remarcar-ho, de titularitat pública. Un poble de poc més de 5.000 habitants segons la llei estaria obligat només a mantenir una biblioteca incipient. Cal posar en valor les polítiques públiques en defensa de la cultura i blindar-les contra qualsevol intenció a facilitar o normalitzar-ne la privatització. Protegir l’educació amb àmbits tan sensibles com la dansa empodera  la recerca de nous llenguatges expressius, i en neutralitza l’afany de l’impacte econòmic. A Celrà, l’esforç per mantenir aquesta oferta formativa és un factor estratègic que alimenta un model de comunitat cohesionada en la percepció de la qualitat de vida. Una contribució a l’slowlife. Un escenari col·lectiu, procliu vers l’interès tranquil per la cultura. Celrà com una fàbrica d’arts, un debat encès al voltant de la innovació permanent amb l’objectiu de reflexionar i commoure’ns.