‘Grand jeté’

En el temps convulsos d’avui, el d’un present globalitzat que intenta tenyir la diferència amb una mateixa pàtina incolora, la figura de Conrad, el pirata rebel i excessiu però compromès socialment, pren una nova dimensió. Amb El Corsari, el poema de tints autobiogràfics de Lord Byron, s’inicia la Gala d’Estrelles de l’American Ballet Theatre al Centre Cultural Terrassa. I com bé il·lustra el títol, la companyia va triar per a l’ocasió fragments de peces tan significatives com l’esmentada, el Cigne blanc, Don Quixot i Spring Waters, que, juntament amb Know i A time there was –estrenes a Europa–, van encisar un públic entregat.

D’ençà de la seva fundació a Nova York el 1939, la companyia gaudeix d’un il·lustre planter de ballarins i ballarines amb què ha aconseguit preservar la tradició del ballet clàssic. Isabella Boylston i James Whiteside, dos dels seus ballarins principals, van executar amb elegància magistral On the water, una de les peces més cèlebres dels lieder de Schubert. Com en el poema, els intèrprets dansen un temps pausat, un temps fluid i esmunyedís que els sobrepassa i que els omple de temor. Tanmateix, la inquietud que senten i que deploren aviat s’esvaeix amb la irrupció en escena d’Odette i Sigfredo, els amants del Cigne Blanc que decidiren perpetuar el seu amor impossible, més enllà del món tangible. I com Txaikovski en aquesta lluita entre el bé i el mal, també el “Don Quixot” –amb música de Ludwig Minkus i coreografia de Marius Petipa– ens complau de nou amb la interpretació dels seus ballarins principals que executen amb fluïdesa, dinamisme i virtuosisme el grand pas de deux. Mereix una especial atenció la seqüència de fouettés dobles de Boylston, qui, fins i tot, en un exercici de proesa màxima, es va atrevir a fer girar el ventall que duia a la mà. També la seva parella de ball, Whiteside en el paper del barber Basilio, va dignificar la dansa, malgrat un parell de moments –quasi bé imperceptibles– en què la inèrcia del moviment el va superar. Amb tot, la Gala d’Estrelles de l’American Ballet Theatre va ser una oda als sentits reeixida per una combinació equilibrada entre la passió i la tècnica, un grand jeté que s’enlaira per prendre impuls i seguir volant.