‘Occidente’ i el cinema invisible

Fa uns anys es va posar de moda l’etiqueta del “cinema invisible” per definir aquell cinema que tenia certs circuits internacionals però que era marginat per la distribució i pels principals festivals espanyols. Era un temps en què per veure una pel·lícula de Jean Luc Godard, Philippe Garrel, Chantal Akerman, Huo Hsiao Hsien, Tsai Ming Liang, Apichatpong Weerasathekul, Olivier Assayas o Agnès Varda calia anar a l’estranger perquè no formaven part del cànon que privilegiava els discursos amables, el cinema de la felicitat i les propostes estètiques inofensives. Amb l’arribada del nou mil·lenni, el desenvolupament del món digital, la consolidació d’una cultura de l’esdeveniment lligada als festivals i el desenvolupament de les xarxes socials, moltes coses varen acabar. La majoria d’aquests noms que havien estat marginats varen ocupar un lloc destacat en la programació dels grans festivals. Alguna cosa havia començat a transformar-se, s’havia passat de la recerca d’un públic uniforme a la constatació que hi havia molts públics. Tot podia ser visible i el cinema invisible havia passat a la història.

Curiosament, però, en un moment en què cada cop hi ha menys empreses que aposten pels DVD, en què les plataformes audiovisuals s’han convertit en veritables calaixos de sastre on tot s’hi val i en què la cultura de les sèries ha eclipsat la lectura, la invisibilitat torna a ser present. És cert que en els darrers anys s’ha creat un cànon per definir allò que de manera despectiva els anglosaxons anomenen els festival films. Segons una certa crítica, les obres de festivals són les pel·lícules minimalistes, contemplatives i rodades a partir d’un seguit de plans seqüència. Defineixen també el terme despectiu de slow cinema, que es contradiu contra tot allò que la indústria considera mainstream. Més enllà de les reduccions d’una certa crítica anglosaxona, hi ha una cosa que em preocupa que té a veure amb l’existència d’un cànon del cinema de festivals, que margina tot allò que s’hi oposa. Una prova evident d’aquesta invisibilitat són algunes opera prima que són descartades dels circuits perquè no s’ajusten als models establerts, sense preguntar-se per què aquestes obres han construït una radicalitat diferent, que qüestiona fins i tot els estereotips del cinema de festivals. Un dels exemples més interessants és una opera prima titulada Occidente, dirigida per Jorge Acebo i interpretada per Francesc Garrido, Paula Bertolín, Gonzalo Cunill i Mario Gas. La pel·lícula, rodada entre el Bierzo i Tarragona, ha tingut problemes per entrar en els circuits dels festivals quan, probablement, és un dels debuts més radicals i suggerents que s’han rodat els darrers anys. Acebo construeix un assaig poètic sobre els mals d’Occident. Tal com afirma de manera encertada i intel·ligent Anna Bayó en el text de presentació de la pel·lícula a Temporada Alta, “el subjecte està condemnat a errar contínuament entre el passat incert i un futur censurat”. Occident és un món ferit pels totalitarismes, pels populismes i per una civilització condemnada a una apocalipsi on l’art ha perdut tot poder subversiu i on les imatges han deixat d’expressar per passar a esdevenir instruments de vigilància. Acebo crea un assaig de ficció, fet a partir de citacions poètico-filosòfiques –Hölderlin, Nietzsche, Heidegger– i cinèfiles –Godard, Kluge, Rossellini–. El collage la converteix en una obra fora de temps que qüestiona què passa al món i tota la cultura de l’esdeveniment que destrueix aquella vella idea clau que “el cinema va ser concebut sobretot com un espai de pensament”.