Un silenci imposat

La companyia mexicana Lagartijas Tiradas al Sol ha tingut una presència remarcable en els últims anys en el Temporada Alta, en què el seu teatre documental empeltat de ficció ha recordat l’origen i l’impacte del narcotràfic (el magnífic muntatge Está escrito en los campos) i ha posat en qüestió la realitat de la democràcia amb tres obres (Tijuana, Veracruz i Santiago Amoukalli) integrades en un projecte que hauria d’arribar a 32 espectacles per completar la idea d’abordar tots els estats de Mèxic. Dissabte, els lagartijas, canviant de forma i de mètode tot aportant una nova peça a aquest seu projecte, van mostrar una instal·lació anomenada Tula, a propòsit d’una localitat de l’estat d’Hidalgo on l’assetjament sexual lligat presenta unes xifres tan alarmants i desoladores com en altres llocs de Mèxic associats a la violència masculina contra les dones.

Entrant d’un en un a la instal·lació, cada espectador (o visitant) de la instal·lació és rebut per un actor que li explica la inquietud davant d’una violència amagada de la qual neix aquesta proposta i li indica un recorregut que, abans d’entrar a l’espai fonamental, passa per un lloc amb un text que anuncia que accedirem a una confessió que no ha de ser revelada. Abans de sortir, una altra nota recorda que no s’ha d’explicar res del que s’ha vist mentre un altre actor et mira fixament i de manera amenaçadora. No explicaré, doncs, res. Però ho faig amb un sentiment de certa perplexitat: el muntatge demana no revelar res mentre denuncia el silenci que imposen els agressors. Una manera de fer sentir aquesta imposició? Esperarem la nova entrega dels lagartijas per veure-ho més clar.