Art

ÀLEX NOGUÉ

ARTISTA

“Cap esforç dels que he fet en la meva vida artística ha estat inútil”

Àlex Nogué (els Hostalets d’en Bas, 1953) és un treballador de l’art, des de la teoria fins a la pràctica, des del taller fins a l’aula. La seva matèria primera és molt sensible: les emocions humanes

Quan neix el seu art?
A la infantesa. De petitó, als anys seixanta, encara venien a la Garrotxa molts pintors. Em vaig posar al costat d’un d’ells a fer el que feia. Però en l’interès per l’art hi intervenen altres condicionants de tipus, diguem-ne, psicològic. Quan algú té una habilitat i els del seu voltant li ho fan saber, s’hi agafa perquè és una manera d’identificar-se i de diferenciar-se.
Quin influx exerceix el paisatge de la Garrotxa en el seu art?
El paisatge sempre ha estat darrere del que he fet, algunes vegades de forma claríssima i d’altres, menys. Vaig néixer aquí, ara tinc l’estudi aquí... No cal buscar els temes molt lluny. El teu entorn és el que te’ls proporciona. Gairebé podríem dir que en un diàmetre d’un metre i mig hi és tot. Les idees les pots captar a qualsevol lloc i jo, més aviat, quan estic mentalment més actiu és movent-me, anant en tren, caminant, també molt i molt veient art… Aquests estímuls creatius els desenvolupo en un espai que té una qualitat, amb vistes obertes, on perceps molt la natura, i a la nit el fred i el vent, hi ha força silenci…
I què succeeix en aquest trànsit entre la idea i la seva materialització?
Les idees, si no hi ets a sobre, moren. És clar que hi ha molts factors que t’afecten. Teus i dels altres. Sempre he volgut vincular la meva feina amb els altres. Hi va haver un temps que treballava fins tard. A l’estudi, amb el poblet a sota, m’agradava pensar “soc aquí i treballo per a tota aquesta gent”. Gent que segurament mai entrarà en un museu. Un dia em vaig trobar una dona que viu a l’altra banda de la vall. Jo a la nit veig la llum de casa seva. Em va dir: “Cada dia sortim abans d’anar a dormir i diem: «Mira, l’Àlex encara treballa».” El cert és que aquesta feina de l’art, si no la sostens d’alguna manera, és absurda, perquè estàs fent coses que ningú t’ha demanat que facis, coses que ningú, o a poca gent, li interessen. Has de reforçar les conviccions amb estratègies variades.
Vostè és un artista de llarga carrera. Què aporta la maduresa al treball de l’art?
Ara, en aquest moment, sento serenor, no hi ha l’angoixa que pots sentir quan ets més jove. Totes les persones busquem, o trobem, una taula de salvació, i per a mi ho és l’art. Tant l’art que jo intento fer com l’art que veig dels altres. En l’art dels altres hi trobo molta emoció. Em reconforta, inclús a vegades l’art dolent i tot, perquè hi pots intuir qui hi ha al darrere. En l’art és molt difícil que s’escapi qui hi ha al darrere. Fins i tot les obres dolentes deixen veure l’autoretrat de l’autor. Si em trobo un pintor a la Rambla em paro a mirar què fa i penso: “Si ara traguéssim el mestratge, què hi hauria?” I a vegades ho captes.
L’ego va lligat a l’artista. Li preocupa transcendir?
L’ego és inevitable, però també és controlable. El que passa és que hi ha egos que acaben sent actituds d’estúpid, no fan cap bé a l’escena de l’art ni a ningú.
Com s’ha inserit en el sistema de l’art?
M’hi moc, però no excessivament bé. Si miro enrere penso en la quantitat de coses que he fet tan terriblement malament. Ara un artista passa més temps difonent, promocionant, divulgant el seu treball que fent-lo. Però, vaja, com el pagès es passa més temps omplint papers burocràtics que al camp. Són aquests temps. Em preocupa més quan faig una obra no fer el ridícul. Perquè és molt fàcil fer el ridícul. Si no el fas, l’obra ja anirà on hagi d’anar. Als meus alumnes els ho dic sovint: cap esforç dels que he fet en la meva vida artística ha estat inútil. Hi ha obres que s’estan anys i anys al taller i de cop un dia surten; obres que tenies oblidades i de cop un dia algú les veu a internet i les compra.
També és un pedagog amb recorregut. Creu en les noves generacions d’artistes?
La majoria són molt treballadors i intel·ligents. I tenen molta il·lusió. A mi em fa un gran respecte i sento que he de fer tots els possibles per no destruir-los aquesta il·lusió. Dels 20 o 25 que tens a l’aula, n’hi haurà quatre o cinc que valdran molt la pena. El problema és que la societat no està a punt per acollir-los, i això m’entristeix. Ens hauríem de preguntar si la societat està prou evolucionada per cuidar els seus creadors.
Projectes?
Al desembre exposaré a Alemanya, a la galeria K. Al febrer presentaré una videoinstal·lació al Museu de l’Exili de la Jonquera inspirada en la respiració del que fuig. I tinc un projecte compartit amb el poeta Víctor Sunyol i el fotògraf Jordi Puig. Ens vam aïllar en un lloc de molt soroll i ple de gent: vam fer un creuer turístic per tota la Costa Brava. L’espai de treball era el vaixell. Cadascú feia la seva feina, sense explicar-la als altres. Ara ho hem de posar en comú. I gairebé segur que en sorgirà una publicació. I potser també veurem que té un format expositiu.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona