Cultura

Les ferides actuals

La novel·lista francesa Delphine de Vigan afronta a ‘Les lleialtats’ alguns dels problemes intergeneracionals de la societat d’avui

“Volia les dues visions, l’adulta i la jove, per augmentar la capacitat de la narració”

Amb una caçadora de cuir, samarreta vermella i uns pantalons texans negres, Delphine de Vigan va posar ahir per als fotògrafs i va fer una roda de premsa sobre la seva novel·la Les lleialtats (Edicions 62 i Anagrama). Vella coneguda dels lectors catalans, De Vigan (Boulogne-Billancourt, 1966) va publicar el primer llibre el 2001 i, poc després, amb la novel·la No i jo (2007), va obtenir el Premi dels Llibreters Francesos. Les hores soterrades (2009) i Els dies sense fam (2014) la van confirmar com una de les autores franceses actuals més rellevants. Res no s’oposa a la nit (2012) va suposar la consagració. Basada en una història real, va ser adaptada al cinema per Roman Polanski. Edicions 62 ha publicat en català tota l’obra de l’autora. Ara és el torn de Les lleialtats, que la directora literària d’Edicions 62, Pilar Beltran, va connectar pel tema amb No i jo, tant pel plantejament de les relacions familiars com pel diàleg entre joves i adults en un territori de “lleialtats”, que de bon començament en el llibre defineix de manera críptica: “Són llaços invisibles que ens lliguen als altres –tant als vius com als morts–, són promeses que hem murmurat i que no sabem les repercussions que tenen; fidelitats silencioses, contractes firmats quasi sempre amb nosaltres mateixos, consignes admeses sense haver-les sentit, deutes que allotgem en els replecs de la memòria.”

També ens explica que “són les lleis de la infantesa que dormisquegen a l’interior dels nostres cossos, els valors en el nom dels quals ens aguantem drets, els fonaments que ens permeten resistir, els principis il·legibles que ens roseguen i ens empresonen”. “Les nostres ales i les nostres cadenes. Són els trampolins sobre els quals les forces se’ns despleguen i les trinxeres en les quals enterrem els somnis”, hi afegeix. De situacions traumàtiques, també se’n fa ressò, perquè aquesta nouvelle resulta pràcticament coral malgrat que el protagonista, en Théo, un adolescent de 12 anys que es troba dividit entre uns pares enfrontats, i el seu amic Mathis tenen un secret. La seva mestra, l’Hélène, que tampoc no va tenir una infància fàcil i que sospita que alguna cosa no va bé amb en Théo, s’obsedeix a rescatar-lo i el converteix en el seu protegit. Just quan en Mathis més la necessita, la seva mare, la Cécile, té un daltabaix en descobrir una cosa terrible a l’ordinador del marit. De Vigan reconeix que ha fet un text social, i fins i tot polític, marcat per la problemàtica dels joves actuals, la solitud i l’alcoholisme, que s’ha convertit en un mal endèmic en les societats europees i aparentment benestants: “Per a mi, és una novel·la íntima, familiar i social. El personatge està convençut que vol viure...”

Amb quatre veus que alternen el protagonisme, l’autora va raonar que van créixer sobre la mateixa redacció de la novel·la: “Em permetien dir coses, expressar diferents punts de vista. Els dos nois estan presos de les lleialtats que senten per la família, cosa que els posa en perill. En el cas de les dues dones, és diferent, perquè representen els adults. Volia les dues visions per augmentar l’òptica i també la capacitat de la narració.” De Vigan, que la va publicar fa dos anys en francès, ha aconseguit molts lectors joves i adults en una obra impactant, que fa un retrat de les ferides de la societat actual.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.