La Royal Sagarra Company

Jordi Prat i Coll s’ha inventat la Royal Sagarra Company, volent emular la carismàtica Royal Shakespeare Company. És, evidentment, una divertida provocació, que vol reivindicar la necessitat de dignificar el patrimoni teatral català. Menystingut per teatre burgès, popular, de trames amables, el director artístic del TNC, Xavier Albertí, ha tornat a encarregar a Prat i Coll una mirada a Sagarra, a la Sala Gran. Tot un repte: Prat i Coll admet que cal combatre els prejudicis del públic. El director estava molt satisfet ahir en la presentació i va qualificar La Rambla de les floristes (s’estrena dijous i fa temporada fins al 24 de novembre) de la peça més txekhoviana de Sagarra. El TNC té tancada una gira per 21 municipis, acabada la seva estada a les Glòries.

Prat i Coll va avisar enigmàtic que el quadre estarà carregat d’ànimes i que hi haurà moltes gàbies recordant les parades d’ocells (“la pudor dels ocellaires era més estimulant que la dels gofres, d’avui”). La Rambla és, per a cadascú, la del seu record. I per això aquest riu de vida constant té un passat. Per Prat i Coll la seva Rambla és “un espai de llibertat, on tot és possible”. I que ell, veí del Raval, ha necessitat revisitar després dels atemptats del 17 d’agost del 2017. Passejant-hi aquell 18 d’agost ben d’hora al matí va ser, va explicar, quan es va fer evident que calia rescatar aquesta obra. Fos on fos. La sort és que s’aixeca en el millor dels escenaris possibles, amb un ampli repartiment i la música de Dani Espasa, que, entre altres partitures, adapta Les floristes de la Rambla de Miquel Porter i Moix.

Després de Serafí Pitarra (Liceistas y Cruzados, 2014) i Santiago Rusiñol (Els jocs florals de Can Prosa, 2018), Jordi Prat i Coll repeteix amb Josep Maria de Sagarra. Si ja va rebre l’encàrrec de Xavier Albertí de dirigir La fortuna de Sílvia (2016), ara acapara la Sala Gran amb La Rambla de les floristes, en què destaca Rosa Boladeras en el paper d’Antònia. Sagarra va qualificar aquesta obra, escrita el 1935 (però situada poc abans de la Revolució Gloriosa, el 1867), de sainet. Té molts paral·lelismes amb Doña Rosita la soltera, de Federico García Lorca (que estrenaria el mateix any). Tant Albertí com Prat i Coll entenen que els dos dramaturgs van parlar-se de les seves respectives obres per les fortes similituds (amb les flors com a paisatge de fons evident). Si Rosita acaba com la Sònia de L’oncle Vània, l’Antònia de La Rambla de les Floristes fa una mena de cop de porta com la Nora de Casa de nines. Pel director, la decisió de la protagonista de renunciar a marxar de la Rambla no és una forma conformista d’adaptar-se als temps que li ha tocat viure, sinó “de voler canviar les coses des de dins: entén que, si se’n va de la Rambla, no serà ella mateixa: l’Antonia és la Rambla”.

En vers

Si Josep Maria de Sagarra reivindicava el vers i situar l’acció en un temps anterior, a Prat i Coll també li agrada ensenyar aquesta distància a l’escenari. Que es vegi en tot moment que és ficció, teatre, però no per deixar-la en una còmoda i intranscendent trama, sinó esquitxant mirades que interpel·len el present. En aquest sentit, l’ombra de l’atemptat del 17-A del 2017 s’intueix que farà aparició d’alguna manera. El vestuari de Montse Amenós s’inspira en l’època que fixa Sagarra però es trenca amb les vambes i el pentinat dels intèrprets moderns. Per aconseguir que el vers no caigui en una cadència artificiosa s’ha fet un treball “minuciós” amb el text per enllaçar emocions amb el vers.

Xavier Ripoll va celebrar la valentia de Prat i Coll. Perquè, si va aconseguir convèncer tothom amb Els jocs florals de Can Prosa (que va ser un gran èxit a la Sala Gran i també s’ha endut molts reconeixements de la crítica), ara proposa una dramatúrgia que evita repetir la fórmula. El director va advertir que, si no s’ha tocat pràcticament el vers, sí que hi ha una important mirada en la posada en escena. I l’espai es va mutant en les diferents estacions, de la primavera a l’hivern. El treball coreogràfic i també el de veus ha estat un complement al text de Sagarra. El director musical ha bastit la partitura a partir d’un piano i de les veus que interpreten els mateixos actors.

La Rambla de les Floristes es va estrenar al Poliorama (Sagarra feia temporades habitualment al Novetats i al Romea o al Paral·lel). És de les poques obres de l’autor que referencia a Barcelona. Va ser el primer encàrrec del conseller de Cultura Ventura Gassol de bastir un teatre amb el suport de la Generalitat Republicana. La Guerra Civil ho va estroncar.