En construcció

Dos mons, el dins i el fora. Dues percepcions, la pròpia i la col·lectiva. En aquesta disjuntiva de contraris és on se situa Une maison, el darrer treball del coreògraf i artista multidisciplinari Christian Rizzo. Amb catorze ballarins damunt l’escenari i una escenografia teixida per un entramat de llums de neó que sobrevola l’espai i una muntanya de sorra, arrenca l’espectacle d’aquest veterà de la dansa contemporània que, de nou, actua al Mercat de les Flors. I com si es tractés d’un edifici en construcció –la música encapsulada d’un sintetitzador és, en part, el motor que fa bategar els ciments–, els intèrprets es lliuren a la recerca desaforada d’una cambra pròpia, l’espai en el qual ens refugiem de la fressa aliena.

En grups de dos i tres, els ballarins dansen històries fragmentades, microrelats contenidors de la memòria col·lectiva en què cada intèrpret incorpora el seu llegat per compondre un escenari plural i heterogeni. Especial atenció mereix l’execució dels ballarins, un exercici pulcre i precís del qual traspua la professionalitat de l’ICC-CCN Montpellier(Institut Coreogràfic Internacional) dirigit des del 2015 per Rizzo. Perfecció tècnica que mostra una voluntat emancipadora que troba en el concepte de multiplicitat –tan ben definit per Italo Calvino– el seu vertader i principal eix vertebrador. Així, mentre uns ballarins es limiten a moure’s sota la foscor d’una màscara que encobreix la pròpia identitat, d’altres es congreguen en un gest capaç de dibuixar una xarxa de vasos comunicants que es nodreixen del batec concentrat i distès del moviment. I és precisament en aquesta palpitació on el coreògraf ens interpel·la amb tenacitat per tal que nosaltres, els espectadors, decidim en quin dels dos bàndols ens volem situar. Perquè, com bé ens va alertar Zygmunt Bauman, la societat d’avui ha fet de la desafecció una part obligatòria de les ocupacions vitals, “la modernitat líquida”.