La clau de Turandot

Dins d’una gran piràmide, Turandot viu el seu reialme: és esclava i no n’és conscient. Segons la mirada del director d’escena Franc Aleu, s’ha convertit en una eina per subjugar la societat. L’estrena mundial d’aquesta producció tindrà lloc dilluns al Liceu , amb la direcció musical de Josep Pons i un contrastat repartiment de cantantsd’òpera (Iréne Theorin, Lise Lindstrom, Jorge de León, Gregory Kunde, Ermonela Jaho i Anita Artig). Turandot té la clau per perdonar els seus pretendents, però també és la clau perquè el poder se senti impune davant les demandes del poble. Es podrà veure fins al 25 d’octubre.

Josep Pons ha qualificat aquesta òpera de “delicada, rica i bella”, inscrita en la tradició de Puccini, “una veu singular, una via lliure dins el món de l’òpera” i, en aquest cas, amb una partitura “exigent amb les veus” i amb una “orquestra voluptuosa, com succeeix amb Wagner, però amb una partitura perfectament escrita”. Puccini va voler insinuar en aquesta Turandot sons orientals, com en la seva aclamada Madama Butterfly (1900).

Puccini va deixar Turandot inacabada. Perquè no el convencia el final del tercer acte. Va morir el 1924 i es va estrenar dos anys més tard amb un final compost per Franco Alfano. Si fa una dècada la proposta de Núria Espert forçava el final fent que la mateixa Turandot se suïcidés abans de lliurar-se als braços de l’estranger que havia superat les proves, ara Aleu planteja una altra sortida: el llibret original exalça uns valors –fent triomfador Calaf, quan el director d’escena el veu com un manipulador assetjador en potència– que “avui són retrògrads”. En discrepa amistosament el tenor Jorge de León, que considera el seu personatge “algú impulsiu, no un assetjador”. Tot i això, sí que coincideixen que Turandot tracta “sobre l’amor, sobre la manera de veure i d’interpretar l’amor”.

Aquesta és la primera òpera de gran format d’Aleu, que ha treballat en moltes facetes tècniques en anteriors títols d’òpera. Tot i que ell ha concebut la mirada d’aquesta Turandot, s’ha recolzat en Susana Gómez per a la direcció dels intèrprets.

Per Aleu, Turandot és un personatge molt més complex del que es dibuixa habitualment, perquè executa decisions absurdes i canvia de manera de pensar al llarg dels tres actes. Ella, segons el director d’escena, no és la malvada que tothom traça, sinó “una esclava de la seva condició social, que neix en un lloc determinat i està obligada a allargar una estirp contra la seva voluntat, que fa tot el que pot per defensar-se”. Compta amb el contrast de Liù, (una esclava en el dramatis personae, però que sap actuar per amor i això l’allibera).

Aquesta posada en escena és futurista, perquè el mandarí disposa d’uns braços que són els executors de les ordres. I perquè el vestit de Turandot està fet de pantalles que projecten imatges contínuament. La soprano Iréne Theorin ha revelat que amb aquesta nova producció, “extrema i espectacular”, està experimentant “coses noves”, com ara “portar per primera vegada un vestit que fa vídeo”, i encara que aporti una perspectiva diferent, continua sent el d’algú que està atrapada. Aleu, segons recullen les agències de la roda de premsa de divendres passat, va insistir que no han intentat “fer piruetes” tecnològiques que limitin el treball dels cantants: s’ha donat protagonisme a la música.

L’obra se situa a la Xina d’un futur pròxim, “en un món en què tots serem iguals, dependents d’uns mons de realitat virtual dels quals no podrem fugir, aquest món que atraparà el personatge de Calaf”. Un gran ull observa i jutja. Com si fos el Gran Germà que preconitzava George Orwell a 1984 (escrita el 1948). La nova producció està plena de metàfores visuals i recorre a les últimes tecnologies, amb una escenografia en moviment de Carles Berga, robots col·laboratius (cobots) d’Universal Robots i un vestuari de llums LED de Chu Uroz.