“Veig el film de Queen un cop cada 15 dies”

Alfred García, en una imatge de la sessió de fotos realitzada per a ‘1016’ UNIVERSAL MUSIC.

Jo també he hagut de lluitar perquè una determinada cançó fos single, com en el cas de ‘Wonder’

Xavier Castillón - L’ESCALA

Nascut al Prat de Llobregat fa només 22 anys, Alfred García Castillo porta ja una carrera meteòrica: finalista d’Operación triunfo 2017, representant eurovisiu amb Amaia Romero un any després, Alfred García ha sobreviscut a tot això i continua endavant la seva carrera com a solista, a la seva manera. Aquest divendres actuarà a les ruïnes d’Empúries, amb una banda de 8 músics, dins del festival Portalblau de l’Escala (22.30 h, 28 i 33 euros) per presentar el seu primer disc editat per una discogràfica, 1016 –el seu número en el càsting d’OT– després d’un parell de treballs autoeditats.

Tinc entès que coneix força l’Escala...

Sí, vaig passar-hi alguns dies per desconnectar una mica, aquest hivern.

He llegit que va fer algunes de les seves primeres actuacions a Palafrugell, Palamós i Castell d’Aro, amb només 14 anys.

No en tenia 14, però sí 15 o 16, i anava a cantar on em cridaven, per pagar-me els estudis. Aquest va ser el meu punt de partida. Cantava cançons pròpies i algunes versions.

A ‘1016’ ha recuperat alguna cançó d’aquella època?

No, cada cançó pertany a una determinada època. De fet, ara gairebé ja no em surt ni cantar les cançons de 1016 [riu], que són les que vaig compondre a l’acadèmia d’OT, literalment davant del públic. Per a mi aquesta era la gràcia del programa, que la gent veiés en directe el que era capaç de fer. Però ja tinc cançons noves i m’angoixa una mica el fet de no poder mostrar-les. Com a creador, jo també necessito tancar un projecte per poder començar a fer una cosa nova.

Té unes quantes cançons titulades amb noms de ciutats: ‘Barcelona’, ‘Madrid’, ‘Sevilla’, ‘Londres’... Per què?

Alguns cançons tenen a veure amb el lloc on van néixer, però en general m’agrada crear paral·lelismes metafòrics entre les identitats de les persones i les de les ciutats. També intento que les cançons tinguin principi i final, que es resolguin les històries. I tinc molt clar que les cançons han de servir per a alguna cosa, que han de servir per ajudar l’oient d’alguna manera. Si més no, a mi m’han ajudat.

L’estètica de les seves fotos i fins i tot el so d’algunes de les cançons semblen homenatjar grans com ara Bowie i Queen.

En part, sí. Per a mi són dos clàssics inqüestionables, que han ajudat molt la cultura i la societat a evolucionar.

Ha vist ‘Bohemian Rhapsody’, la pel·lícula de Queen?

La veig un cop cada quinze dies, perquè m’inspira moltíssim.

En qüestions de llibertat creativa, posem per cas?

Sí, jo també he hagut de lluitar perquè una determinada cançó fos single, com en el cas de Wonder, perquè la companyia no ho veia clar. La consideraven massa radical i distinta.

Ara li toca fer una cançó de 6 o 7 minuts...

Ja en tinc una: Let me go supera els 7 minuts. Hi col·labora Santi Balmes, de Love of Lesbian. Només Estrella Damm i jo hem aconseguit que torni a cantar en anglès.

Li agrada experimentar, provar coses noves en les arts?

Molt. Fa poc he cantat a l’espectacle Dionisio que va presentar el ballarí i coreògraf Rafael Amargo al Festival de Mèrida.

I aviat se’n va a l’Argentina.

Sí, hi anem a final d’agost, a fer dos concerts a Buenos Aires, i m’acompanyarà Esteban García, el músic argentí que va produir el meu primer single, She looks so beautiful (2015).