Art

Solà-Morales: fer i pensar

La Virreina dedica una exposició a l’arquitecte que va reconstruir el Liceu i el pavelló Mies van der Rohe

Un dels projectes urbanístics més controvertits dels últims anys ha estat –i ho serà per un llarg temps– el de l’esplanada dels museus de Montjuïc, que inicialment preveia connectar els equipaments culturals amb una xarxa de túnels. La idea de perforar les entranyes de la muntanya no era nova. Ja la va tenir Ignasi de Solà-Morales (Barcelona, 1942-Amsterdam, 2001) als anys vuitanta. La maqueta de l’ampliació subterrània amb un pavelló a sota de la plaça de la Font Màgica es pot veure ara a l’exposició que La Virreina Centre de la Imatge dedica a aquest singular arquitecte que, tot i la seva prematura mort, als 58 anys, va deixar un llegat d’una gran transcendència que continua reverberant.

Un llegat d’obres i, tant o més important, de discurs. “Solà-Morales va fer i va pensar arquitectura”, subratllen Carmen Rodríguez i Pau de Solà-Morales (el seu fill), comissaris de la mostra Arquitectura i crítica (fins al 12 de maig). Obres afectades per enceses polèmiques, com ara les reconstruccions del Liceu i del pavelló Mies van der Rohe. El concepte de reproducció el fascinava perquè, sostenia, permetia copsar “íntimament” el mètode de creació de l’original. “Tota rèplica és una reinterpretació”, raonava. Teoria i pràctica sempre de bracet. Aquesta obsessió per la còpia també el va dur a promoure la primera exposició a l’Estat de Marcel Duchamp, el 1984 a la Fundació Miró.

L’exposició de la Virreina, farcida de materials, alguns inèdits, del seu arxiu personal, penetra en la seva dimensió d’analista de l’arquitectura per posar el focus en el seu caràcter visionari. Moltes de les qüestions que va plantejar es van avançar als problemes de les ciutats d’avui, com ara la deriva dels elements del patrimoni històric en parcs temàtics. Tampoc no li va tremolar el pols quan va alertar, en plena eufòria olímpica, dels perills de deïficar Barcelona.

Rellegir el passat

La seva va ser una aposta per l’arquitectura que dialogava amb altres disciplines, com l’art o la filosofia (de fet ell n’era, de filòsof de formació). I, tot i que la seva preocupació central eren els desafiaments dels nous temps, mai va deixar de mirar al passat (la seva tesi doctoral la va dedicar a l’arquitecte modernista Joan Rubió i Bellver, el seu avi matern). Això sí, sempre amb unes ulleres noves que superaven la idea d’estil i furgaven en la cultura urbana que hi havia al darrere dels ismes. Va ser pioner a deixar de tractar, i per tant de maltractar, Gaudí com un geni isolat en la Barcelona del modernisme. També va tenir una atenció especial per a Jujol, tot reivindicant la seva avantguarda, que fins llavors ningú havia tingut en consideració.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda