Arribas a tres bandes
El dramaturg i traductor situa tres obres alhora: al magatzem del TNC (‘Stabat mater’), a la Hiroshima (‘Illud Mysticum’) i al Tantarantana (‘Orationibus’)
Guimerà, Rusiñol, Balasch, Formosa o Tarantino, veus que atrapen el dramaturg Albert Arribas
Albert Arribas és un director i traductor que construeix nous espectacles a partir dels esquelets de textos insòlits. Que, d’entrada, són caducs per les presses de la societat actual. Ho ha fet, per exemple, amb el discurs en català d’Àngel Guimerà que va provocar un daltabaix a l’Ateneu Barcelonès (Vergonya eterna, 2016) o de desvestir un homenatge a l’estimat poeta i traductor Feliu Formosa (Sala de miralls, TNC, 2014). Ara la cartellera li ha propiciat una concentració de títols. Un strike a tres bandes.
Per una banda, prepara un espectacle, acompanyat per Francesc Cuéllar a la sala Hiroshima, Illud Mysticum. El Santiago Rusiñol provocador que ja va ser polèmic amb el seu Els jocs florals de Canprosa (fent sorna del provincianisme en els concursos de poesia) també va voler aprofundir en les contradiccions morals i ètiques del poeta romàntic mossèn Jacint Verdaguer, just després de la seva mort i d’un enterrament multitudinari. Aquest és el segon títol d’una pentalogia titulada #SR, que l’any anterior ja havia presentat Orationibus a la mateixa sala. Precisament, les poques representacions del Verdaguer místic, vist amb irreverència actual (de divendres a diumenge vinent a la Hiroshima), coincidirà amb una segona presentació de l’Orationibus, al veí Àtic del Tantarantana (que es programarà del 25 d’abril al 5 de maig).
El tercer treball amb la firma d’Arribas es presenta al mateix magatzem del TNC i sempre amb unes localitats limitadíssimes (30 persones per sessió): les imposicions de les normes de seguretat dels bombers coincideixen amb la voluntat de la companyia de presentar un nou treball d’Antonio Tarantino. Arribas, està vist, és dels que són tossuts a l’hora d’atacar un autor. Perquè ja havia traduït Tarantino, abans, en una peça molt similar (Vespres de la beata verge. Teatre Akadèmia, 2016). I té clar que Rusiñol encara li donarà per a tres espectacles més.
El món d’Albert Arribas busca un to notablement intel·lectual, però el mira de desmitificar. No li interessa vulgaritzar els materials dels seus autors de capçalera, però sí treure’ls tota la pompa amb què sovint es presenten. O fer veritables maratons en què l’acció es desconnecta de la paraula. Només cal recordar el muntatge de set hores de F.R.A.U. (Grec, 2016) un treball en què abordava l’univers poètic d’Albert Balasch sense contemplacions.
Sembla que les caramboles mai venen soles. Resulta que el Tantarantana s’ha trobat construint un díptic sense plantejar-s’ho. Perquè, mentre Albert Arribas repassa l’univers de Verdaguer, la jove companyia El Martell planteja una adaptació del poema èpic per excel·lència del poeta: L’Atlàntida en l’espectacle Atlàntida92 (del 24 d’abril al 12 de maig) als Baixos 22 de la sala.
Magda Puyo dirigeix una peça subversiva i emocional
Oriol Genís diu que es va transformar com a persona representant Vespres de la beata vergee, al Teatre Akadèmia. Des de llavors, es va convertir en un ambaixador d’Antonio Tarantino. Perquè aspirava a trobar una actriu que s’emocionés amb Stabat mater, una peça que ressona en clau de mare en el drama del pare que rep una trucada del fill abans de suïcidar-se. Montse Esteve va aparèixer com la baula que faltava. Ella volia un text amb el qual implicar-se fins a la medul·la i presentar-lo al menjador de casa.La peça va anar agafant tanta volada que li semblava indecent que no tingués una vida tan amagada. Albertí, que ja havia despertat l’interès per traduir Tarantino a Arribas, els va oferir el magatzem. Ara, l’espai, el seu so i el personatge conflueixen de tal forma en l’acció que són un tot, com un Déu en què són tres (Pare, Fill i Esperit Sant) i alhora un de sol.
El pare repassa el drama mentre va a recollir el cos mort del fill. La mare, una dona que només sobreviu de vendre robes de segona mà en un mercadet de puces de Torí i el seu propi cos, plora el seu fill. No pot redimir la seva pena en un cos, perquè no el té físicament. No sap si la seva mort ha vingut després d’una tortura. Magda Puyo celebra la sensibilitat de Tarantino, que té un flirteig especial amb la paraula que atorga a personatges marginats que tenen una estranya dignitat. Per a la directora, l’autor, que va accedir al teatre després de repudiar la poesia, està interessat en les situacions quotidianes, a donar veu als que la societat no s’escolta. I per això el seu teatre és subversiu. El moment de ràbia que va palpar Tarantino als anys setanta, retorna ara amb la reivindicació indignada dels joves. Per Puyo, els anys de bonança econòmica comporten una època de “malança ideològica”. Tarantino exposa uns personatges en l’absoluta precarietat però que “tenen una actitud coratjosa davant les desgràcies de la vida”. Al costat, personatges corruptes o un jutge que sempre que se’l va a buscar “tot just de n’ha anat”: Una manera ben gràfica d’evidenciar que aquests marginats mai troben ningú que els tracti amb justícia, que els tingui en compte.
