Atrevir-se a estripar les costures

La creació és universal quan no s’imposa límits, quan no s’acomoda a les formes preestablertes. Aquests dies en tenim dos exemples ben gràfics. Per una banda, l’òpera bufa contemporània Je suis narcisiste, que s’ha representat al Teatre Lliure, i també la nova mirada del món parateatral dels striptease de Joan Brossa a Laberint striptease. Si Helena Tornero i Raquel García-Tomás han demostrat que la contemporània respira molt millor sense el dramatisme imperant dels llibretistes que es posen transcendents, Roberto G. Alonso demostra que hi ha un Brossa que dialoga amb les urnes amb els vots marcats (l’Estat decideix què es pot votar i què no) amb l’aire desinhibit de l’striptease. Gens vulgar, i que fa vibrar còmicament en clau de cabaret literari. No se’l perdin.