L’abisme de la màscara

La màscara aporta més veritat o més ficció? Henry Miller, que sempre havia escrit les seves novel·les de gran èxit a partir de referències biogràfiques, va optar per inventar-se un August en la narració El somriure al peu de l’escala. L’obra s’estrena a l’Espai Lliure aquest vespre i es podrà veure fins al 5 de maig. El director Ramon Simó retorna a l’espai circense amb què ja havia flirtejat a Petita feina per a pallasso vell (2009). Per Simó, aquest text de Miller, com l’art dels pallassos, “no és real però és de veritat”. La seva adaptació s’ha trufat d’entrades de pallasso clàssic i també que hi hagi una contínua relació amb els altres artistes de la troupe (tant acròbates com músics i pallassos).

També Jordi Martínez, que assumeix el rol protagonista, torna a la frontera entre el nas vermell i l’actor dramàtic. Martínez havia liderat l’anterior treball de Simó, però també d’altres d’aquesta frontera escènica com l’Uuuuh, de Gerard Vázquez (TNC, 2006).

La dualitat de Miller era ser artista i haver de disfrutar de l’èxit. El director considera que el novel·lista es descriu amb molta més sinceritat projectant-se en aquest pallasso mediàtic que no pas en els seus best-sellers. Per Simó, Miller viu una dualitat similar a l’actor que s’ha de veure com a personatge i també com a artista: és una frontera que els pallassos, anàrquics i vitals, sovint no poden diferenciar. Perquè “un pallasso és un poeta en acció que se sap riure dels seus propis errors”. Pel director, el món “no seria tan cruel” si tots actuessin amb la franquesa d’un clown. Miller fa parlar el protagonista amb un to literari elevat quan reflexiona sobre el seu trànsit vital. Fins al punt que Oriol Boixader (que al costat de Tanja Haupt i de Joan Arqué també flirtegen com a August i Carablanca, respectivament) admet que l’escriptor fa reflexions més profundes que ell mai havia tingut tot i viure la contradicció com a pallasso cada dia. Griselda Juncà completa el repartiment amb les seves acrobàcies al trapezi i les teles. Un exercici més complicat tenint en compte la poca alçada de l’Espai Lliure. Les entrades de circ aporten plasticitat i metàfora a la narració en tercera persona de Miller.

I el títol? L’escala hauria de servir per arribar a la lluna, per accedir al món de la fantasia, al món surrealista. Però és al peu de l’escala on el pallasso troba l’equilibri entre la veritat i el desig.