Una dona de teatre molt estimada

Em sembla que la primera vegada que, a finals dels anys vuitanta, vaig veure Cristina Cervià en un escenari va ser en un muntatge de Nit de Reis, que potser va significar el més gran èxit del Talleret de Salt, amb el qual ella es va formar no només com actriu, sinó com una dona de teatre. Això perquè El Talleret era una d’aquelles companyies independents que, com deia la Cristina, feien que els seus membres tant poguessin crear escenografies com vendre bolos: actuar era una part de l’aventura de fer teatre. Dissolt El Talleret, crec que la Cristina sempre va mantenir aquest esperit. Li va servir per sobreviure en el món teatral, tan inestable i tan precari per a bona part dels que hi habiten; però sobretot per viure’l plenament, per estimar-lo malgrat tantes dificultats, per compartir-lo apassionadament, per transmetre’l als seus alumnes i als joves actors i actrius que hi han acudit perquè els dirigís.

Penso en un dels últims espectacles que va crear i dirigir, Els dies que vindran, construït amb fragments de textos de Txèkhov. Ho faig recordant que, després de Nit de Reis, vaig veure-la en un altre muntatge d’El Talleret, L’hort dels cirerers, que va fer que sempre més estimés Txèkhov: creia que encarnava la capacitat del teatre per expressar la complexitat de viure i per emocionar-nos de cop quan sembla que no hi passa res. Quasi trenta anys després d’actuar a L’hort dels cirerers, la seva experiència de vida i de teatre es projectava a Els dies que vindran. Tot va enriquir-la com a actriu i vitalment, d’una manera indestriable. Va ser una gran lectora de poesia i, amb la seva dicció clara i la seva comprensió, sabia expressar-la. Com també altra mena de textos. D’aquí, la Cristina no només va actuar en escenaris teatrals, sinó que va intervenir en llibreries, centres culturals, biblioteques i en molts altres llocs on amb la seva veu càlida pogués fer arribar la bellesa i el sentit de les paraules. A vegades ho va fer de manera desinteressada, amb la mateixa generositat amb la qual ha participat en tants d’actes i ha col·laborat amb tanta gent d’àmbits diversos: dramaturgs, escriptors, poetes, ballarins, artistes, llibreters, activistes culturals.

L’última vegada que hauré vist actuar la Cristina va ser en una de les biblioteques on va representar la quarta i excel·lent edició de Llibràlegs, una proposta que encarrega a dramaturgs uns textos breus que, tenint com a escenari una biblioteca, s’han de posar en escena sense cap artifici teatral. Allà hi era amb Meritxell Yanes, amb la qual va crear La Mentidera Teatre i hi va compartir tantes experiències, com ara, junt amb David Planas, anar dues vegades a Buenos Aires perquè Rafael Spregelburg els dirigís en dos muntatges, Lúcid i Tot, que van donar joc a la Cristina per transmetre un sentit de la ironia que no li era aliè. En aquella representació de Llibràlegs, en què tot es feia especialment emotiu, també hi era Mercè Pons, per donar suport i per si havia de substituir la Cristina a causa de la malaltia. Aquest gest forma part d’una cadena que dona la mesura dels afectes i les complicitats que ha suscitat l’actriu gironina. Tenia molts d’amics i amigues. Jo n’era una i, com els altres, estic trista. No diré que em consola, però sí que m’emociona que, fins al final, va aprofitar tot el temps per viure’l. He trobat una entrevista que vaig fer-li fa cap a deu anys. Hi afirmava: “Si no gaudeixes en un escenari, encara que sigui patint, no cal que hi pugis perquè no transmetràs res.” Ella va gaudir, vivint i fent teatre, i ho va transmetre generosament. Cristina, recordarem la teva rialla i t’estimarem sempre.