“El cinema és una recerca de la llum, de la bellesa”

No és exactament el mateix, és més compatible la feina de cineasta. No hi ha regles, he conegut reporters de guerra amb relacions amoroses que funcionen meravellosament, però és cert que no és la professió ideal, són persones que tenen una addicció al risc, al viatge, que pot fer difícil una relació amorosa que perduri.

Amb tot el conflicte de l’Orient Mitjà s’ha parlat molt dels reporters de guerra. Quan baixen de l’escala de l’avió sembla que tinguin una mena d’aura, una presència, com si fossin herois. Però al mateix temps tendeixen al silenci, a no parlar gaire del que passa. Això sempre m’ha interessat, en estar exposats a situacions de destrucció i sobreviure, aporten quelcom diferent, una mena d’heroïcitat. Aquesta ambivalència m’atrau molt, m’hi volia acostar. Sempre m’han atret els personatges que no són ni blanc ni negre, amb contradiccions. Trobo que els darrers anys el cinema d’autor ha esdevingut més maniqueu, sempre parla d’un home o una dona que viuen en família contra la societat, que és culpable. El protagonista és una víctima, l’heroi que s’ha de salvar a ell mateix i a tot el món. El cinema no necessàriament ha de ser virtuós, va molt més enllà. No dic que no hagi de ser moral, però la moral depèn de moltes coses, del punt de vista. Quan vaig als països anglosaxons he de defensar molt els meus personatges. No són perfectes, estan matisats.

Efectivament, el normal hauria estat que Gabriel mirés enrere, que fos un personatge torturat, ple de malsons, amb el pes del passat com una llosa. Però no és així en absolut. Després del segrest, visita un o dos cops el psiquiatre a París i després se’n va a l’Índia i mira endavant. És possible que es correspongui amb el que em va passar a mi personalment en aquell moment, havia de sortir d’una situació i anar cap endavant, no sé si en realitat estic parlant de Gabriel o de mi mateixa. D’entrada la pel·lícula no sembla tan personal com les anteriors, però també ho és. Pel que sé, els reporters de guerra són així. Hi ha un cas d’un reporter francès que va estar segrestat, el van alliberar i al cap d’un mes ja va tornar a treballar.

Efectivament, el meu cinema és això: una recerca de bellesa i d’amor. No és tan fàcil avui en dia. El cinema d’autor tendeix cada cop més a mostrar la fredor, la lletjor del món, i en ensenyar això, obvia que hi ha bellesa, amor, afecte... I quan fas una pel·lícula que els mostra, ho has de defensar. No entenen per què no mostres l’altre costat, el suposat món real, i això et desanima. Jo soc filla de dos filòsofs, he crescut amb aquesta idea que cal buscar l’amor, la bellesa, la llum, i crec que el cinema és això, una recerca de la llum, la bellesa. No vull dir que no s’hagi de mostrar la violència, les coses lletges. El cinema ha de reflectir la realitat tal com és i transcendir-la, anar més enllà, que és el que he fet a Maya: el punt de partida és la violència, un home segrestat a Síria, però he anat més enllà i he mostrat la possibilitat de sortir-ne. Per mi la pregunta no és: “El món és violent?”, sinó “què faig amb la violència del món?”.