Cinema

Ulisses al Poble Sec

Ventura Durà roda ‘L’ofrena’, la seva pel·lícula més personal, amb els actors Àlex Brendemühl, Verónica Echegui i Anna Alarcón

L’odissea relata el viatge de l’heroi grec Ulisses des de la conquerida Troia fins a la seva illa, Ítaca. Però l’Ulisses que hi havia abans-d’ahir a la plaça del Sortidor del Poble Sec, interpretat per Àlex Brendemühl, és una heroi d’una fusta diferent. “El tema de la mitologia grega va sortir a la part final del guió, quan vam veure que hi havia moltes coincidències i ho vam acabar d’encaixar tot”, explica Ventura Durall, director i guionista de L’ofrena, que s’està rodant al restaurant Sortidor, en aquesta històrica plaça del barri.

“La història venia d’inquietuds personals, d’experiències més o menys properes, i a partir d’aquí vaig construir la pel·lícula quasi com una manera d’entendre’m a mi mateix; beu molt de coses íntimes, internes”, hi afegeix Ventura Durall, que, després de diversos documentals, roda la segona pel·lícula de ficció. La primera, Les dues vides d’Andrés Rabadán (2008), ja va ser protagonitzada per Àlex Brendemühl. “L’ofrena és la seva pel·lícula més personal?”, li preguntem. “Sí, després d’un curt que vaig fer amb els meus fills”, reconeix.

Verónica Echegui i Anna Alarcón, que vindrien a representar la nimfa Calipso i Penèlope en la lectura mitològica de la història, completen amb Brendemühl / Ulisses un triangle amorós en una pel·lícula que parla de “la redempció, la culpa i el perdó, però també parla de la voluntat de l’ésser humà de donar sentit a la seva vida, i en el moment d’anar-se’n, no caure en l’oblit, romandre d’alguna forma al cor dels homes”. Per Ventura Durall, “tot això té una analogia amb L’Odissea, amb un Ulisses modern que torna després d’anys desaparegut a recuperar un antic amor d’adolescència, interpretat per Anna Alarcón; arriba acompanyat d’una mena de nimfa de l’amor, que ve a ser el personatge de Calipso”. El cineasta els veu com “tres personatges molt marcats pel passat, amb nusos interiors que no han desfet; l’amor és més una excusa, el motor real dels personatges és la redempció”.

Àlex Brendemühl defineix la pel·lícula com “una història d’amor apassionat, de pèrdua, d’entrega, de desig i d’ofrena, que és l’entrega màxima de l’amor”, i critica el seu personatge per “idealitzar l’amor de joventut, que és una excusa per no evolucionar, per no viure plenament el present”. Verónica Echegui veu la seva Rita / Penèlope com “una dona bastant ferida per un passat molt traumàtic que no ha resolt”.

La pel·lícula, produïda per Nanouk Films i TV3, entre d’altres, està rodada sobretot en català. Una circumstància que, per desgràcia, comença a ser notícia. Ventura Durall ho té clar: “Per mi rodar en català és més un acte de militància que cap altra cosa, i alhora també és un acte de normalitat, és innegociable, és la meva llengua. És clar que comporta més dificultats, i també algunes facilitats, com el fet que pugui entrar-hi TV3 com a coproductor. Però a l’hora d’entrar a plataformes, a TVE o per a la distribució, rodar en català dificulta molt el projecte.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda