Cultura

RAQUEL GÁMEZ SERRANO

Escriptora

“A la novel·la faig servir molt els referents educatius”

El procés d’adopció que descric a la novel·la és real, i era un cas de SAF, de síndrome d’alcoholisme fetal

A

l seu currículum he vist una referència curiosa, un encàrrec que li van fer al Museu Nacional d’Art de Catalunya...
Sí, va ser allò que reps una trucada i et conviden a matar, literàriament. Va ser en el marc de la BCNegra de l’any passat. Es presentava la nova col·lecció del barroc i del Renaixement. Em van convidar a fer un joc de pistes per poder mostrar no només quadres, sinó també altres peces, com ara relíquies i baguls, de la nova col·lecció. Es pensaven que podria ser un robatori i els vaig dir: “Millor matem, no?” L’activitat, que es diu Assassinat de cambra i és gratuïta, la poden fer tots els visitants, els dissabtes a la tarda o el darrer diumenge de mes. Només ho han de comunicar al taulell de l’entrada.
Hi han participat altres autors?
La idea és seguir la sèrie de crims artístics i convidar altres escriptors.
Canviem de tema. La seva última novel·la es titula ‘No diguis res’, però li demanarem que sí que digui i que ens faci un resum de l’obra.
És difícil de resumir... No diguis res va sobre una família, un matrimoni, l’Edit i el Jan, que projecten la seva felicitat en el futur. Són incapaços de ser feliços amb el que tenen. A la novel·la faig servir molt els referents educatius. És el que més volia treballar, a l’obra. Quins referents educatius arrosseguem i com ens enfrontem als problemes.
Un dels temes és la presa de consciència social, familiar i individual, perquè són temes que treballa professionalment...
Sí, soc educadora social i estic avesada a treballar amb persones en risc d’exclusió social. I en aquesta novel·la hi ha crítica social. Tot i que és una novel·la de suspens. La crítica social soterrada és que l’Edit és una persona que arrossega un trauma i el Jan és una persona que pels referents educatius que té és molt competitiu. La societat en què vivim és cada cop més individualista. Sobretot en el tema de les famílies –cada cop es redueix més a les famílies nuclears: pares i fills–, no tenen gaires eines per afrontar els problemes d’avui en dia. I, a més, en el cas de la família que retrato hi ha una manca d’empatia per poder fer front a tots aquests inputs que els mitjans de comunicació ens estan fent arribar.
La casa on viuen té molta importància, i està ambientat al Maresme...
Sí, tot i que no es diu el nom. Són noms ficticis. Jo fa tres anys que visc a Dosrius i m’han tractat i m’han acollit molt bé. Necessitava treballar aquest ambient, aquesta atmosfera tètrica, fosca, per crear aquest suspens, i no seria just que posés el nom de Dosrius. Però es parla de Can Bosch, que seria Dosrius, i de Montvalls, que seria Mataró.
A l’obra, entre els personatges, hi ha una falta d’empatia generalitzada...
Hi ha una manca d’empatia perquè estan absorts en els seus problemes i projecten ser feliços a través del futur i són incapaços d’aconseguir-ho amb les seves eines. I es tanquen de tal manera que no poden assumir ni el dolor aliè ni el d’ells.
A la novel·la hi ha violència, però no és escandalosa i sanguinària, és soterrada... La violència s’hereta?
Efectivament, no és una novel·la de sang i fetge, és una novel·la que parla molt de la violència psicològica. Tot i que també n’hi ha d’altres, però no ho diré perquè seria fer un avançament... I quan parlo que la violència s’hereta no ho dic en trets genètics. Quan una persona s’ha criat en un entorn molt violent, després li costa molt sortir-ne i, a més, tendeix a repetir allò que ha viscut, sigui en el rol de víctima, sigui en el de maltractador. I busquen en les seves relacions un entorn que els és familiar, i normalment són entorns violents. I si no és algú que tingui una capacitat resilient, que sàpiga sortir-se’n pels seus propis recursos, és molt difícil. Per això sempre dic que la violència s’hereta.
Un dels temes relacionats amb aquesta violència que s’hereta té a veure amb l’adopció. La parella protagonista adopta un nen ucraïnès, que no és un nen qualsevol, perquè té la síndrome d’alcoholisme fetal, el SAF...
Com que volia treballar el tema de referents educatius ho vaig abocar en un problema d’aquests personatges, que estan molt treballats, perquè de cara al suspens els personatges els has de treballar molt bé, fins i tot més que la trama, i volia, com deia, trobar un problema al qual enfrontar-los. I em va arribar de primera mà un cas d’adopció. El procés d’adopció que descric a la novel·la és real, i era un cas de SAF, de síndrome d’alcoholisme fetal. Casualment, quan vaig publicar la novel·la, als mitjans de comunicació van sortir notícies parlant d’això, d’uns estudis que demostraven que el 50% dels nens que són adoptats a Rússia i a Ucraïna patien aquesta malaltia.
Brutal...
Brutal, sí. Fins i tot la Generalitat s’estava proposant fer alguna mena de curset per poder, si més no, avisar. El matrimoni de la meva ficció s’ho troben de cop perquè ho desconeixen. I això planteja un altre tema, que amb un curset no n’hi ha prou. Els nens que pateixen aquesta malaltia, a banda d’alguns trets físics característics, com són els ulls una mica inclinats o malalties de cor, el problema més important que tenen és el conductual. I aquests nens necessiten medicaments, un seguiment mèdic i sobretot molt d’amor. A més, s’acostuma a confondre amb la hiperactivitat.
El comportament d’aquests nens?
Sí, perquè criden l’atenció fent trapelleries i provoquen un rebuig que d’altra banda busquen per autoafirmar-se en aquesta personalitat. Però a ningú ens agrada que ens castiguin ni que ens peguin, i és com un peix que es mossega la cua. I els medicaments per tractar la hiperactivitat són contraproduents, són medicaments inhibidors per als que pateixen SAF.
Es demana que aquests medicaments no es barregin amb alcohol, però ells porten l’alcohol de sèrie, podríem dir...
Sí, pobres! És un tema del qual en educació social veiem molts perfils. És una realitat que no es coneix, i per això em va atreure molt treballar-la a la novel·la.
I els cursets que comentava de la Generalitat són per avisar els pares que volen adoptar –“Ep, hi ha aquest tema...”– o per, un cop ja has adoptat, saber com a pares quines solucions hi ha?
Això s’estava parlant des del setembre i m’imagino que és per avisar. I perquè tu puguis decidir. Perquè tenen dret a ser adoptats, però almenys que puguis decidir. Perquè si no ho saps i t’hi trobes... Si ja un fill et reclama molt d’amor, aquests són nens que te’n reclamen el doble.
Una adopció és un acte d’amor a un fill? A un mateix? Es fa per mantenir una parella viva? Es combina tot plegat?
La paternitat l’entenc com un fet d’amor. Un fet d’amor cap al fill. I aquí es barreja el que els tècnics en diem nens Ikea. Sembla que es vulgui ser pare construint el teu fill evitant les mancances que has tingut. No es tracta d’això, es tracta d’estimar.
Un altre dels molts temes que toca a l’obra es podria centrar en l’univers de les relacions: de parella, familiars, paternofilials, de veïnatge, laborals, sexuals...
Jo volia defugir del thriller, que ara es ven molt...
Vostè, dins del gènere, defensa una novel·la que no sigui tan acadèmica, més permeable, oi?
Sí. Ja ho vaig fer amb A la seva pell, que tot i que era més canònica la investigadora casual era una educadora social. A No diguis res volia fugir del thriller de trama trepidant, d’aquests amb finals de capítol que avancen una mica el que passarà i que et veus obligat a continuar llegint... En canvi, el suspens el que et demana és temps. Demana crear i recrear-te en una atmosfera. I això s’aconsegueix amb les descripcions –un thriller no vol descripcions–, amb una profunditat en els personatges, que siguin rodons, que no siguin planers, que tinguin contradiccions com tots nosaltres... I jo volia fer una novel·la de suspens allunyada del thriller, que em permetés abordar tots els temes que estem comentant, a nivell individual, de veïnatge, de societat...
L’obra està ambientada al Maresme, a la localitat fictícia de Montvalls, però no només perquè coneix la zona, oi? La trama demanava un escenari específic...
Necessitava aïllar l’Edit. No me la podia imaginar a Barcelona, on podria sortir de l’edifici i demanar ajuda, si més no, en una botiga. A la urbanització que descric hi ha veïnatge, però és lluny i no és tan fàcil aconseguir ajut.
Com és l’Edit? És una dona que arrossega un sentiment de culpa i té una personalitat complexa... Per què?
Podríem dir que arrossega un trauma, perquè ella se l’ha fet trauma, d’un episodi infantil: la mort sobtada d’un germà quan era nadó. I la seva família, fent al·lusió al títol, No diguis res, actua d’una manera opaca. És a dir, l’amaga, no se’n pot parlar. I això a ella se li enquista, com si fos una culpa, i l’oblida. Un cop enterrat el germà semblava que allà no havia passat res. A tot això, el lector hi podrà tenir accés a través d’uns pensaments recurrents que va tenint l’Edit i podrà entendre ben bé per què està tan traumatitzada. Ella ho té allà, a la memòria i, després, d’adulta, quan s’ha d’enfrontar al fet de no poder-se quedar embarassada, i després per l’adopció del Demian, li esclata com una bomba. Els psicòlegs l’analitzarien com si fos una dona evitativa. Intenta evitar el dolor i s’inventa un món totalment imaginari en què és feliç.
I el Jan, com és?
El Jan és més normal. Jo he conegut molts Jan. L’han educat en la competitivitat. Es compara amb el seu germà petit, que després hereta el negoci familiar, i és com una versió millorada d’ell. Arriba a establir un joc de poder amb la mateixa Edit i amb tot el seu entorn. El Jan té una autoestima baixa que el fa ser gelós, envejós..., tot un personatge.
Sovint la família es ven com un espai de pau, de seguretat, de protecció, d’amor... I de vegades és així, però a la seva novel·la no. De fet, la cita inicial de Patricia Highsmith ja ho deixa clar: “Una situació, només una, podria conduir-me a l’assassinat: la vida en família.”
D’inici ja estàs avisant el lector que les coses no aniran bé. Quan comences a llegir la novel·la tens la impressió que alguna cosa no funciona. Tot i que tenen uns referents que podrien ajudar-los, com ara una padrina, la Llúcia, i uns veïns una mica hippies, ells dos es van concentrant en els seus problemes i fins i tot els molesta que els vulguin ajudar.
A més dels temes socials que hem comentat, l’obra també té pinzellades de terror... M’ha fet l’efecte que hi treuen el nas títols com ara ‘La profecia’, perquè aquell nen era el Damien i a la seva novel·la és Demian, i també altres com ‘The Other’, ‘L’òrfena’, ‘La llavor del dimoni’...
Quan vaig estar buscant noms per al nen, en ucraïnès sortia Demian, i em va anar molt bé. De referències conscients tinc El cinquè fill, de Doris Lessing, i també El diario de Edith, de Patricia Highsmith. Per això li vaig posar aquest nom a la protagonista.
I també hi ha altres homenatges i picades d’ullet: Hermann Hesse, Agustí Vehí, personatges d’‘A la seva pell’... La ficció permet aquests jocs, oi?
La literatura ha de divertir, t’ho has de passar bé, tot i que després tinguis altres intencions, com ara fer crítica social. Havia de crear un investigador i en aquest cas és el sergent Vehí, perquè tenia fresca la seva novel·la Torn de nit... Àlex Martín Escribà diu en el seu assaig sobre Jaume Fuster que entre tots els autors ens fem picades d’ullet...
Com i quan escriu? Expliqui’ns una mica la seva cuina creativa.
Em llevo molt d’hora, a dos quarts de set, i em poso a escriure, cosa que quan vaig canviar de feina no podia fer. L’energia que gastes com a educadora social, tant psicològica com física, fa que quan arribes a casa estiguis totalment destrossada. Primer em penso i treballo molt bé les novel·les. Escric resums per capítols i sinopsis. Per mi és molt important treballar l’estructura, que cada part tingui les seves subparts i que cada part tingui la seva resolució. Quan tinc això, em llanço a escriure i després faig molta revisió i correcció. Si cal m’agafo festa o vacances... Normalment soc fidel a la meva idea inicial. Sempre sé com acabarà.

Amb fons psicològic

Raquel Gámez Serrano va néixer fa alguns anys, tampoc gaires, a Barcelona, tot i que viu al Maresme. En concret a Dosrius, després d’haver viscut uns anys a Mataró. És educadora social i s’esforça per treure temps d’on pot per escriure. Ara mateix, llevant-se molt d’hora. A més d’haver participat en diverses antologies de contes, és autora de tres llibres publicats per Llibres del Delicte: l’assaig Els CIE o la il·legalitat constitucional i les novel·les A la seva pell, sobre una educadora social que treballa a la presó, i la darrera, No diguis res. És una obra psicològica en què una parella amb una relació no prou sòlida ha de fer front a l’adopció d’un nen ucraïnès afectat per la síndrome d’alcoholisme fetal.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

El nou disc ‘Flamarada’ d’Elèctrica Dharma es podrà comprar el 29 de març

Barcelona

Barcelona ‘portenya’

Barcelona
MARIA BARBAL
Escriptora. Publica "A l'amic escocès"

“M’interessa la trajectòria vital dels personatges”

girona
Crònica
lletres

República de les Lletres

Barcelona

Un Macba llunyà

barcelona

El ministeri vol intervenir la SGAE

BARCELONA

Rahola, present

Girona

L’Ajuntament de Roses compra la casa Rahola Berga

roses
Mirador

Iran, 40 anys després