L’estrena del setè art

A finals del segle XIX, el món sencer se sent captivat per un nou espectacle que, en poc temps, aconseguirà fer-se un forat entre les distraccions de la ciutadania. Es tracta del cinematògraf dels germans Lumière, un aparell aparentment senzill que permetia prendre fotografies instantànies que conformaven una seqüència de poc més d’un minut. Amb la projecció de 24 fotogrames per segon, hom tenia la percepció que el que estava veient eren imatges en moviment. Com és prou sabut, la primera exhibició amb públic es va fer el 28 de desembre del 1895 al Salon Indien del Grand Café de París. A partir d’aleshores, el nou espectacle es va difondre amb rapidesa pels quatre racons del planeta, des d’Amèrica fins a la Xina. El boca orella funcionava amb una sorprenent agilitat. Un dels treballadors de l’establiment dels germans Lumière recordava: “Aquells que es decidien a entrar a la sala en sortien sorpresos i tot sovint els vèiem tornar portant totes les persones que coneixien i que havien pogut trobar per l’avinguda.” Arreu del planeta es reproduïen les mostres d’admiració per part del públic. Els mitjans de comunicació, per la seva banda, començaven a publicar articles de divulgació, com ara el que va aparèixer al Diario de Gerona pocs dies abans de l’arribada del cinematògraf a la capital gironina. El periodista donava compte de les particularitats tècniques del nou enginy i es mostrava sorprès pel fet que “la il·lusió del moviment en les proves és tal que les escenes representades són d’una realitat astoradora”.

En el cas de les comarques gironines, la primera sala estable s’obrirà l’estiu del 1897, de forma gairebé simultània que a la resta del món. El 31 d’agost d’aquell any, la premsa es feia ressò de la instal·lació de la maquinària i anunciava que l’endemà estava previst obrir-la al públic. Però, segons sembla, les primeres proves no van resultar excessivament reeixides i va ser necessari retardar la data d’estrena. Pocs dies després, exactament el 4 de setembre, es va dur a terme la inauguració oficial de la sala, emplaçada en uns baixos del carrer de l’Argenteria, just a la cantonada amb el pont de Sant Agustí. L’acte va tenir una nodrida presència d’autoritats i periodistes, alguns dels quals van deixar el seu testimoni. Les projeccions que es van poder veure van ser La plaça de la República de París, La batalla de neu i L’arribada d’un tren. Es tractava de filmacions molt breus, de menys d’un minut en cada cas; però que, malgrat tot, van provocar una reacció de sorpresa i admiració entre els nostres avantpassats. Segons el cronista del Diario de Gerona, que es va mostrar molt més explícit que els de la resta de mitjans, de la primera projecció calia destacar-ne “l’extraordinari moviment”; de la segona, “l’encantadora i sorprenent exactitud”; mentre que del clàssic dels germans Lumière deixava constància que “és, com totes les altres, una fidelíssima reproducció de la veritat, fins al punt que és impossible no llançar un crit d’entusiasme i admiració a la vista”. El cronista es feia ressò de la reacció d’esglai que s’havia produït davant l’escena de l’arribada del tren, que semblava traspassar la pantalla per atropellar els espectadors.

Al final de l’article, el periodista es mostrava entusiasmat per l’espectacle i no va dubtar a qualificar-lo com “un dels més sorprenents invents d’aquest segle”. I, tot seguit, s’afanyava a desitjar que “es fessin realitat tots els desitjos que van expressar les persones convidades”, que eren ni més ni menys que en aquella sala “hi desfilés tot Girona”. El desig gairebé es va fer realitat, com a mínim en una primera etapa. Pocs dies després, el mateix diari informava que els propietaris del cinematògraf tenien previst oferir tres exhibicions els dies laborables i cinc els caps de setmana. Fins aleshores, les sessions s’havien fet sense un horari fixat, la qual cosa, juntament amb el fet de no disposar d’una sala d’espera adequada, provocava un amuntegament de gent al carrer. Fos com fos, aquella petita sala es va convertir en el primer espai específic dedicat al cinema. A partir d’aleshores, l’espectacle s’estendria de forma inaturable, inicialment amb unes condicions tan modestes que es feia difícil presagiar l’embranzida que prendria aquest nou art, el setè, amb el pas dels anys.