Orígens de l’univers de Lynch
El cineasta i la periodista Kristine McKenna exploren les arrels de la seva obra en el llibre ‘Espacio para soñar’
“Una conversa entre una persona i la seva pròpia biografia.” Així defineixen David Lynch i la periodista i crítica Kristine McKenna el llibre Espacio para soñar (editat en castellà per Reservoir Books), un ampli repàs de la biografia i la carrera del director nascut a Missoula (Montana, EUA) el 1946.
Declaracions d’un centenar d’amics i companys de treball enriqueixen un volum de 720 pàgines amb una estructura interessant: Kristine McKenna escriu setze capítols sobre David Lynch (molts estan centrats en una pel·lícula concreta), i el mateix cineasta acompanya després cada capítol amb els seus propis records i punts de vista. Les informacions es complementen i, combinades, són un tresor per entendre els impulsos creatius i les fonts d’inspiració de Cabeza borradora, L’home elefant, Vellut blau, Twin Peaks, Cor salvatge, Mulholland drive i moltes altres obres mestres. En reproduïm aquí alguns extractes seleccionats.
Els pares
“La mare de David Lynch era de ciutat i el pare, de camp. Aquest és un bon punt de partida, ja que ens trobem davant d’una història de dualitats.” (K. McKenna)
“Els nostres pares ens deixaven fer coses extravagants que ara ningú faria. Eren oberts i no ens intentaven obligar a anar en una direcció o en una altra.” (John, germà de David)
El destí
“Gran part del que som ja està determinat quan venim al món. [...] Jo opino que el destí també té un paper importantíssim en la nostra vida. Com és que em van concedir una beca de cinema independent i vaig poder entrar al Centre d’Estudis Cinematogràfics Avançats de l’American Film Institute? [...] Bàsicament, un és el que és ja des del naixement.” (David Lynch)
‘Cabeza borradora’ (1977)
David Lynch volia deixar l’American Film Institute, on estudiava amb una beca. El cineasta txec i professor seu Frank Daniel el va cridar i li va dir: “«David, si ho vols deixar, és que no hem fet les coses bé. Què t’agradaria?» I jo li vaig dir: «Vull fer Cabeza borradora.» «Bé, doncs faràs Cabeza borradora», em va dir. Quan em vaig posar a treballar-hi, no vaig anar més a classe.” (D.L.)
‘L’home elefant’ (1980)
“No tenia cap dret a dirigir L’home elefant. Soc de Missoula, Montana, i això és un drama victorià amb grans estrelles del cinema, i l’únic que havia fet jo era una coseta que havien anat a veure deu persones... Era de bojos. Però bé, aquella pel·lícula va ser el meu baptisme de foc. És increïble les coses que van passar.” (D.L.) El film va obtenir vuit nominacions als Oscar.
‘Dune’ (1984)
“Vaig aprendre què és el fracàs. En certa manera, el fracàs és una cosa bonica, perquè, un cop passat, no et queda més remei que aixecar-te, i això allibera.” (D.L.)
‘Twin Peaks’ (1990)
“Vaig veure l’episodi pilot com si fos un llargmetratge i, per a mi, l’únic que és realment Twin Peaks de les dues primeres temporades és aquest programa pilot. La resta és pur decorat, i es va fer com es fa a la televisió, però aquest pilot sí que captava molt bé la idea. Això va tenir a veure amb el fet que rodéssim en exteriors. I és que el lloc és molt important.” (D.L.)
‘Cor salvatge’ (1990)
“...el món s’estava ensorrant, a Hollywood Boulevard corrien les drogues [...]; a Valle pul·lulaven les bandes i cada nit se sentien tirotejos; el món estava embogint, i allò em va semblar una història d’amor enmig de la demència general.” (D.V.)
‘Una història de debò’ (1999)
“Tot és relatiu, no? Una història de debò és una història afable, però hi ha també violència [...]. Cada camí que prens té les seves pròpies regles, i hi són per ser obeïdes. No et pots ficar en dos camins alhora. [...]. Una història de debò no és la veritat sobre l’Oest Mitjà [...]. És només una part d’alguna cosa més gran. I una part pot semblar veritat, però mai és la veritat sencera.” (D.L.)
‘Mulholland drive’ (2001)
“Tens un guió i una idea clara del que vols fer, però de vegades, quan et poses a treballar, veus altres possibilitats i tot va creixent. [...] Una cosa és l’essència de l’escena, aquest és l’objectiu, però qualsevol cosa pot suggerir idees noves. Per això és fantàstic rodar en exteriors.” (D.L.)
Reivindicant la seva faceta de pintor
David Lynch va tenir vocació d’artista abans que de cineasta, i ell mateix atorga molta importància a aquesta faceta creativa. Kristine McKenna escriu en el segon capítol, titulat La vida de l’art: “Lynch es va fer amic íntim de Keeler, però va ser el seu pare, l’artista Bushnell Keeler, qui li va canviar la vida: «Bush va exercir una gran influència en David, perquè va tenir el coratge de trencar amb la vida que havia estat portant per muntar un estudi i començar a fer art», comenta Toby Keeler.” I més avall, a la mateixa pàgina, hi afegeix unes declaracions de David Keeler, germà de Toby: “Bush va entendre una cosa que ningú havia entès encara: que David Lynch volia realment ser artista.”
El mateix cineasta reivindica la seva faceta de pintor en el penúltim capítol, que es titula, significativament, A l’estudi (de pintura). Hi comenta la importància de la retrospectiva The air is on fire, que es va fer el 2007 a París i es va poder veure també a Moscou i Copenhaguen: “Amb The air is on fire, vaig tenir per primer cop l’oportunitat de veure reunida gran part de la meva obra i va ser molt bonic. [...] Si a un el coneixen perquè fa pel·lícules i resulta que a més pinta, la gent considera que pintar és un simple hobby, com qui juga a golf. Ets un famós que pinta, i així estan les coses. Però el món estava començant a canviar; ara la gent pot fer de tot [...]. Aquesta exposició em va donar a conèixer com a pintor.”
