Mirar amb sentit comú els trastorns alimentaris

El passat mes de maig, el programa 30 minuts va projectar un documental titulat L’Emma vol viure, en què s’explicava la crua història d’Emma Claris, una adolescent holandesa que va morir víctima d’una anorèxia. El documental tenia molts punts febles, ja que no parlava de les negligències mèdiques o familiars que van portar a la noia a la mort, però, sobretot, hi havia un fet terriblement preocupant: la forma com creava un imaginari de la noia anorèctica com una noia esquelètica. El film alimentava un tòpic social i ho feia des d’una posició moralment molt dubtosa. Un any abans que TV3 emetés aquest documental, Pere Solés, metge i cineasta, ja havia aconseguit els drets d’antena de la cadena per tal de poder tirar endavant una pel·lícula sobre l’anorèxia que amb el títol d’Ara intenta presentar una anàlisi rigorosa de les patologies alimentàries i de les teràpies que poden ajudar a vèncer els trastorns mentals. La pel·lícula Ara podrà veure’s aquesta primavera als cinemes després que fos preestrenada dins del Festival Temporada Alta de Girona.

Pere Solés explica que va interessar-se sobre el tema un dia que la seva filla li va explicar que dues noies que estaven en tractament de patologia alimentària havien anat a l’institut a explicar la seva experiència. El cineasta es va posar en contacte amb els terapeutes responsables de la unitat de patologies alimentàries (UPA) de la clínica Bofill de Girona per demanar permís i convertir-se en un espectador de les teràpies. Al llarg de mes d’un any, el cineasta va observar els conflictes que vivien les noies i va escoltar les seves reaccions. El següent pas va ser proposar a les noies si volien mostrar-se davant la càmera i explicar la seva experiència. El pacte passava per construir una ficció al voltant d’una nova interna que arriba al centre, té problemes per integrar-se i supera les proves, però quan tot sembla arreglat mostra una certa feblesa. El cas no es basava en cap cas concret, sinó en un recull d’experiències escoltades i transformades a les exigències de la ficció. Cadascuna de les noies faria un paper proper a ella mateixa i explicaria experiències que havia sentit de les seves amigues, però que potser no eren les seves. Els terapeutes i els pares de les noies que apareixerien en la pel·lícula interpretarien el seu propi paper. Ara oscil·la entre el testimoni real, el joc d’imitació, en fer veure una experiència, i la dramatúrgia pròpia de la ficció.

Pere Solés és una persona que coneix el món dels hospitals; té una mirada sensible i atenta als petits detalls que acompanyen una crisi o defineixen una patologia. També és conscient de la duresa de les teràpies a què s’han d’enfrontar unes noies adolescents que, en ingressar, perden un any dels seus estudis, no poden triar ni opinar sobre allò que mengen, no podran mirar la seva imatge en un mirall i han d’anar acompanyades pels seus familiars als lavabos per evitar que s’autolesionin o que vomitin.

El gran repte d’Ara radica a explicar tot això de forma sensible, justa i equilibrada. Com es pot treure a la llum un problema que viuen prop de 28.000 noies actualment a Catalunya sense anar a parar a la imatge extrema del cos esquelètic? Com es pot normalitzar socialment una malaltia mental sense estigmatitzar-la? Ara és un fragment cru de realitat que es converteix en un exercici didàctic essencial, que mostra el treball d’uns professionals que lluiten contra els inferns mentals i d’unes noies malaltes que s’esforcen a superar una malaltia per poder reviure la joventut en tota la seva plenitud.