Cultura

Jordi Montaña

President del FAD

“El món del disseny ha d’anar unit”

La meitat dels socis que s’han fet els darrers dos anys són menors de 26 anys, però en volem més
La baixa capacitat d’associació de la professió és un llast. S’han de crear empreses més sòlides

Jordi Montaña és el nou president del Foment de les Arts i del Disseny (FAD). Un nou perfil liderarà la més que centenària entitat. Montaña és doctor en enginyeria industrial, exrector de la Universitat de Vic i director de la càtedra d’Esade de gestió del disseny. Somia amb un FAD més fort i amb més empenta per encapçalar projectes de dimensió internacional. En aquesta entrevista ho detalla.

Un dels objectius que ha dit que té és que vol augmentar la notorietat del FAD. Exactament què vol dir?
Que tothom conegui què és el FAD i, de retruc, què és el disseny. Tot el que tenim al voltant, fins i tot la pinça d’estendre la roba, està dissenyat. Però la societat no n’és prou conscient. El FAD ha d’augmentar aquest nivell de coneixement del benestar que aporten un bon disseny i unes bones arts.
Vostè havia dirigit l’Associació de Disseny Industrial (ADI) als anys noranta, una de les associacions que conviuen dins del FAD. En tenia més llavors, de notorietat, l’entitat?
Diria que, probablement, tenia més notorietat en el sector que ara, sí, però el seu renom en el conjunt de la societat era i és baix. I si diem FAD diem disseny, perquè van lligats. La societat, ni ara ni abans, no té interioritzada la seva importància.
No es treu de sobre l’etiqueta d’elitista. No s’ha fet prou pedagogia?
No se n’ha fet tanta, no. Venim d’on venim, d’un passat recent culturalment molt pobre. Hi ha feina a fer per educar la gent en els valors del disseny.
En tot cas, als anys noranta hi havia un entusiasme per associar Barcelona amb el disseny que ha anat perdent força. Ho veu així? Es fa pitjor disseny avui que llavors?
No, en absolut. Honestament, penso que se’n fa de millor i que Barcelona no ha deixat de ser una referència internacional en aquesta matèria. La tasca de postular pura i dura ja no és la que pertoca al FAD. Hem de fer un salt més complex i difícil, però l’hem de fer. Jo soc una barreja rara: professor d’una escola de negocis, exrector d’una universitat, molt involucrat en el món cultural... Reivindico aquesta mescla. Les arts han de penetrar en l’empresa, la política, l’educació, la ciència... Trencar aquestes barreres no és fàcil. Aquí és on crec que el FAD pot jugar un paper nou, que no tenia abans. Un paper més filosòfic. I híbrid.
Vol fer un canvi radical en el model?
No, no, seria massa arrogant per part meva. Jo agafo una institució que té 115 anys d’història i recullo tota la seva herència. El que dic és que m’agradaria donar-li un impuls d’acord amb els nous temps per tal que sigui més rellevant en la societat. Sense renunciar, insisteixo, a tot el que s’ha fet abans.
També vol redefinir la marca del FAD. Expliqui’s.
En el FAD, per la seva història, conflueixen moltes marques, que són les de les diferents associacions que aixopluga. Soc partidari d’evitar la dispersió de marques, la sopa de lletres, perquè tots junts arribarem més lluny. Respectant, això sí, les identitats i la llibertat d’actuació de cada grup. Però jo vaig més enllà del FAD. Parlo del món del disseny de Barcelona, de Catalunya, de la Península i d’Europa. Perquè, en realitat, som pocs els que estem fent aquesta feina i si tots ajuntéssim forces aniríem més endavant.
Expliqui’s millor.
El moviment associatiu que té cura de la promoció de les arts i del disseny s’ha d’unir. Hem d’establir aliances entre tots. No dic fusionar-nos en una única entitat; dic coordinar-nos per arribar més lluny. Els cardiòlegs de tot el món tenen aquest espai comú. Fa poc, es van reunir a Barcelona: eren més de 30.000. T’imagines 30.000 dissenyadors junts el poder que tindrien? No sé si serem capaços, però el que m’agradaria és que el FAD liderés aquesta aventura.
Tornant a la idiosincràsia del FAD, el que vostè vol evitar són les capelletes, entenc.
No sé si n’hi ha; només fa un mes que he arribat. Però no m’agradaria que n’hi hagués. Vull un FAD transversal. I diré més: hem d’introduir especialitats que, ara mateix, no tenim. Hi ha moltes arts que encara ens falten: per exemple, la música i la gastronomia. I hem d’aproximar-nos molt més als camps de la recerca i de la ciència.
Créixer en nombre de socis, especialment joves. Un altre repte. Això mateix em va dir la seva predecessora, Nani Marquina, quan la vaig entrevistar en assumir el càrrec. La cosa no acaba de rutllar.
La cosa comença a rutllar, però necessitem que agafi més embranzida. La meitat dels socis que s’han fet els darrers dos anys són menors de 26 anys, però en volem molts més. La força del FAD són els socis. Per tant, augmentar-los és fonamental. Per seduir els joves hem de valorar què els aportem. Diré que molt. Als joves, els podem ajudar a fer carrera, perquè sovint no són prou conscients de les oportunitats que tenen en el món laboral. El FAD els pot donar un suport clau per obrir-se camí. El FAD és, sobretot, atractiu per als joves.
També vol crear el senat del FAD, amb tots els expresidents de l’entitat.
Vull que estiguem tots junts: Pep Alemany, Ramon Bigas, Juli Capella, Beth Galí, Miquel Espinet, Nani Marquina i jo. Pel que deia abans: que la responsabilitat és molt gran. Necessito escoltar-los. Crec en el que han fet i vull construir sobre el seu llegat. Tots han acceptat la meva invitació.
L’edifici del Disseny Hub Barcelona és la casa del FAD. Una casa compartida. La convivència amb els veïns, el Museu del Disseny i el Barcelona Centre de Disseny (BCD), és l’òptima?
La meva tesi és que és bo per al disseny anar tots a l’una. Per tant, que estiguem junts al Disseny Hub ens beneficia; en cap cas ens perjudica. Posar d’acord institucions diferents d’un dia per l’altre no és fàcil, evidentment. Cadascú lluita per la seva supervivència. Que ja fa quatre o cinc anys d’aquesta convivència? Quatre o cinc anys no són res. Amb la Pilar Vélez (directora del Museu del Disseny) i amb el Pau Herrera (president de la comissió executiva del BCD) m’hi vaig reunir el primer dia, per suposat. Tenim el mateix objectiu i, per tant, ens hem de posar d’acord. Però a totes les escales de veïns hi ha conflictes. I potser el problema del Disseny Hub és que no té president de l’escala de veïns. Probablement, faria falta.
Com va anar el traspàs de poder amb Nani Marquina?
Em va donar dos missatges clars que assumeixo com a propis. Un: una economia sostenible; mai dèficit. Ella ho ha complert, jo li ho agraeixo i per mi també serà un objectiu primordial. Segon: el Transfad, la creació d’estructures internes transversals per optimitzar recursos. Ella ho ha començat i jo ho he d’acabar. Si no me’n surto, serà un fracàs.
De recursos econòmics com està el FAD?
Justegen, no enganyaré pas. N’hem d’aconseguir més per poder fer més activitats, i d’aquestes, algunes que transcendeixin més enllà de les nostres fronteres. Els buscarem on calgui. I els trobarem.
Hi ha algun projecte nou que li agradaria tirar endavant i que ja tingui embastat?
Tinc idees. Algunes tenen a veure amb el repte de popularitzar l’entitat i la cultura. Amb més consum cultural, tindrem un país millor.
Vostè no va tenir rival en les eleccions a la presidència. Li va costar decidir-se?
Amb rival també m’hi hagués presentat. Tot ha estat una mica una casualitat. Al juny, em vaig trobar la Nani [Marquina] al carrer Balmes. Li vaig dir que era a punt de tancar la meva etapa de rector a la Universitat de Vic i em va dir que ella també estava esgotant els últims moments de mandat del FAD. “No voldries pas ser president del FAD?”, em va etzibar. Li vaig contestar un no rotund, diria que fins i tot de manera despectiva, sense que fos la meva intenció [riu]. Vaig arribar a casa amb mala sensació i en vaig parlar amb la meva dona, que em va dir: “I per que no?” L’endemà, vaig trucar la Nani i li vaig dir que comptessin amb mi.
Doni’ns quatre dades del perfil de la junta.
La secretària general és Isa Moll, que és la meva dona, perquè sempre hem treballat junts. Tan junts que a Esade fem les classes tots dos a l’aula. El tresorer és Pau Vilanova, que ja havia estat amb mi a la junta de l’ADI-FAD. Els vicepresidents són els presidents de les associacions, tal com es va acordar (Victoria Rabal, de l’A-FAD; Daniel Ayuso, de l’ADG-FAD; Salvi Plaja, de l’ADI-FAD, Pau de Solà-Morales, de l’ARQUIN-FAD, i Edgar Carrascal, del MODA-FAD). Quant als vocals, tres membres de la junta de la Nani van manifestar la seva voluntat de continuar (Miguel Ángel Aguiló, José María Milá i Olivia Ricard). Arribats a aquest punt, vaig comptar quants homes i quantes dones érem. I vaig buscar l’equilibri: vaig cridar tres dones joves amb un currículum increïble que no són, perquè jo no ho volia que ho fossin, figures mediàtiques, que penso que seran les que més ens ajudaran a rejovenir els socis. Són Inés Martín-Borregón, Laura Garcia Guardans i Isabel Martínez-Cosentino.
Quines són les fortaleses del disseny català?
La qualitat dels professionals. Però, encara que sembli contradictori, aquesta és també la seva debilitat. M’explico: estàvem i estem en un entorn molt individualitzat, i això és un gran error. El sector s’ha de professionalitzar molt més. La baixa capacitat d’associació de la professió és un llast. S’han de crear empreses més sòlides. Perquè el mercat no és Barcelona, Catalunya, l’Estat espanyol. Ni Europa. El mercat és el món. No pots pensar que vendràs el teu producte aquí al costat. Això els dissenyadors, parlo en general, no ho tenen massa assimilat.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Caballé, sempre a Peralada

barcelona

Un mirall humà

barcelona

El Domini Màgic creix

Santa Coloma de Farners

Dia de Hellboy a les llibreries de còmics

Barcelona

Ballar en la catedral gòtica musical

BARCELONA

Manuscrits de Sant Feliu

Girona

La 33a edició del Festival de Peralada homenatjarà Montserrat Caballé amb un recital íntim de Sondra Radvanovsky

Barcelona
Crònica
Lletres

Rap i poesia clàssica

Barcelona
ALBERTO SIMONE
PSICÒLEG

“Es pot mesurar amb cronòmetre l’experiència negativa”

barcelona