Art

Marès, el refugi de l’art

El museu renova la seva museografia per posar en valor la tasca escultòrica i col·leccionista del seu fundador, Frederic Marès, un malalt de la bellesa

L’any 1948, en la grisa Barcelona de la postguerra, s’obrien al públic les dues primeres sales del Museu Marès. El seu artífex, l’escultor i col·leccionista Frederic Marès (Portbou, 1893-Barcelona, 1991), en seria el director fins a la seva mort, gairebé centenària, al mateix temps que l’aniria engreixant amb altres obres que van anar ocupant més i més dependències del Palau Reial Major. Ell mateix vivia a l’edifici dels comtes de Barcelona i reis de la corona catalanoaragonesa, però no pas com un senyor, precisament, sinó amb una extrema austeritat.

Marès va regalar a la ciutat tot el que posseïa. Més de 50.000 obres, que es diu aviat, d’entre les quals un tresor: un conjunt d’escultura hispànica des de l’antiguitat fins a l’inici del segle XX únic a tot l’Estat. L’última gran donació, el 1988, va ser de la seva pròpia obra escultòrica. Abans, a aquesta li havia reservat un espai tancat als visitants on també tenia la seva biblioteca (la més viscuda; la gran també tindria un destí públic: la Biblioteca de Catalunya) i on rebia els amics, els intel·lectuals i les personalitats polítiques. No es va museïtzar fins cinc anys després de la seva mort. I, com tantes altres sales que s’han anat endreçant els darrers temps, ara ja demanava una renovació. I això és el que ha fet l’equip del museu, liderat per Montse Torras, la conservadora d’escultura, per marcar l’inici del programa commemoratiu dels 70 anys del Museu Marès.

L’estudi biblioteca de Frederic Marès ha recuperat “l’atmosfera” que tenia mentre ell va ser viu, amb les mateixes vitrines que va dissenyar, però amb criteris de la museografia actual. La idea, explica Torras, és “posar en valor” la producció escultòrica de Marès, inclosa la que va concebre per als carrers de la ciutat. Marès és el creador amb més obra pública a Barcelona, una vintena, de què alguns models es poden veure en el bosc de gairebé 150 escultures que omplen l’estudi biblioteca.

En una entrevista inèdita que li va fer TV3 el 1984 (i que va estrenar recentment), Marès es reivindicava com un artista “lligat a la tradició”. “Per mi és un honor, i no pas un deshonor, que em diguin clàssic”, deia, tot enaltint el seu mestre, el modernista Eusebi Arnau. El canal de televisió no va perdre l’oportunitat de demanar-li per la seva peça més polèmica, l’estàtua de La Victòria, que li va encarregar el règim el 1939 per a l’obelisc de la cruïlla de passeig de Gràcia i l’avinguda Diagonal, i que acabaria sent retirada el 2011. Marès revela en l’entrevista que va acceptar la comanda amb la condició que rendís tribut “a tots els caiguts de la guerra”, i que va ser després, quan la van col·locar al popular llapis, que “la van tergiversar”. “[Si ho hagués sabut], no l’hagués feta”, assegurava. Per a la creació d’aquesta controvertida obra, els franquistes pretenien que reutilitzés el bronze del monument a la República de Viladomat. “No vaig permetre que es fongués. La vaig salvar.”

El director del Museu Marès, Josep Maria Trullén, explica que un dels defectes de la institució, i que s’ha corregit en aquest 70è aniversari, és que els visitants sortien sense saber pràcticament res del personatge que el va fer possible. Ara, no només s’han penjat plafons que penetren en la seva biografia, sinó que, a més, s’ha trufat el recorregut expositiu de fotografies d’ell amb les seves obres, tant les que va col·leccionar com les que va esculpir amb les seves pròpies mans. “Quedava massa desapercebut. Urgia resignificar-lo”, exclama Trullén. Com a escultor i com a col·leccionista, però també, per exemple, com a protector del patrimoni durant la Guerra Civil. Marès es va jugar la vida negociant cara a cara amb els incontrolats la salvaguarda de moltes obres que ja ensumaven les flames.

En les memòries que va publicar el 1977, feia la seva declaració d’amor incondicional a l’art com a custodi de sabers i a una idea de col·leccionar-lo que es dolia que hagués entrat en decadència per culpa del “virus de l’especulació”. En el seu cas, el sentit de posseir-lo va ser ple quan el va poder compartir amb la societat. “Marès és el màxim exponent del col·leccionisme privat català i un dels deu, per no dic cinc, més importants d’Europa. I en generositat també va ser únic”, emfasitza Trullén, que no passa per alt tots els altres museus catalans a què va subministrar material artístic quan els espais del Palau Reial Major ja no podien encabir res més (Figueres, Montblanc...).

Marès és la millor demostració que no es necessita una gran fortuna per erigir una col·lecció, sinó sensibilitat. Els seus orígens eren humils i tot ho va adquirir amb el que treia de les vendes de la seva pròpia obra. “Faig escultura per comprar escultura”, pregonava. Des del 1911, quan va fer la seva primera estada a París, amb 18 anys, no va parar de voltar pel món amb la seva inseparable maleta de cartró, de pes ploma que en deia ell, ideal per transportar-hi tots aquells objectes d’ús quotidià que apreciava pels seus “valors sentimentals”, i que singularitzen els espais més màgics del museu. Instruments musicals, joguines, pipes, autòmats, figures de pessebre, cromos, naips... tots trobaven un racó en aquesta maleta folrada d’enganxines d’hotels de tot el planeta, i que s’exhibeix al seu estudi biblioteca.

La celebració de les set dècades del Museu Marès no s’acaba aquí. Els responsables de l’equipament han endegat un projecte per posar en línia tota la seva extensa correspondència. De moment, ja hi ha 600 cartes consultables a la xarxa. “Tota la història de l’art de Barcelona del segle XX va passar per les seves mans”, subratlla Trullén. El museu també ha aprofitat l’efemèride per posar en marxa el seu servei educatiu, que s’adreça tant al públic infantil com a l’adult amb diverses activitats temàtiques.

L’accés serà gratuït durant les festes de Nadal (amb un altre reclam, al verger de l’edifici: el pessebre tradicional per als qui no volen saber res de la proposta moderna de la plaça de Sant Jaume). Al Marès els nous temps li somriuen, sobretot des que no fa pagar entrada els diumenges a la tarda. Ha passat dels 30.000 als 50.000 visitants anuals. “I tot el nou públic és local”, precisa el director. En l’horitzó, un pla per créixer més: l’obertura d’una entrada pel carrer de la Tapineria, amb vistes a la muralla romana. Només falta activar la inversió per construir-lo (amb botiga i altres serveis que a l’entrada actual per la plaça de Sant Iu no tenen lloc).

Tant de bo tot plegat no espatlli la calma i la serenor que tant caracteritzen aquest museu, gairebé secret i enemic de la Barcelona massificada. Un refugi del soroll turístic i l’antítesi de l’art que els grans museus del món tenen replicat. Un museu tan especial i sorprenent que un sap quan hi entra però mai quan en surt.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda