Altres

Judit Carrera

“Oferirem una mirada nova a l’humanisme”

El nostre paper és donar una perspectiva cultural i filosòfica del procés que vivim”
Un dels objectius és unir educació i cultura, que històricament han viscut d’esquena”

Judit Carrera (Barcelona, 1974)és la primera dona que dirigeix el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), i la primera persona que ho fa per concurs públic.

Què poden detectar de nou des que ha pres càrrec del CCCB?
El fet que hagi assumit la direcció del centre és l’arribada d’una nova generació, d’una nova mirada. Soc una persona que porta molts anys a la casa, i per tant assumeixo amb orgull la història i el llegat del CCCB, però em sento ben posicionada per connectar amb les noves generacions, les generacions que van néixer com el CCCB, fa 25 anys. De totes maneres, fa un mes i mig que vaig prendre possessió del càrrec i encara no he tingut temps d’implementar res del que jo plantejava en el concurs.
Una nova generació i una dona per primer cop al capdavant de la institució.
Jo puc aportar una sensibilitat cap a la igualtat de la dona en els llocs de responsabilitat pública, però, sobretot, en les programacions culturals. Crec que hi ha hagut una desigualtat històrica, no només en les responsabilitats, sinó en les programacions culturals que jo em proposo corregir i millorar perquè això deixi de ser notícia i puguem parlar d’altres coses.
Abans de vostè han passat per la direcció del CCCB Josep Ramoneda i Vicenç Villatoro; de qui se sent més deutora?
Jo vaig començar a treballar al CCCB amb Josep Ramoneda, va ser ell qui em va donar l’oportunitat de ser en aquesta casa, i em sento molt orgullosa d’haver treballat amb els equips que han format part d’aquesta institució des de fa quinze anys, que és el que porto aquí. El que per a mi ha estat fonamental és haver treballat amb molta llibertat, que crec que és la gran virtut del CCCB, que és un centre independent i que té tota la llibertat de programació. Hem treballat amb autonomia política, i per a mi això és un principi que han garantit tots els directors d’aquesta casa.
Un dels conceptes que més es van repetir quan es va crear el CCCB és el de la ciutat com a vertebradora de la societat moderna. Això és encara vigent?
La ciutat va ser l’eix fundacional del CCCB. La ciutat no només entesa en si mateixa, sinó com una categoria política i cultural més àmplia. Al llarg dels anys s’han anat obrint noves perspectives, i sense abandonar aquesta dimensió urbana, s’ha obert al món de la literatura, del cinema, i també al món de la ciència. Al final, el que és singular del CCCB és donar claus per interpretar el present, i fer-ho des de diferents disciplines. El que penso és que la singularitat que transcendeix les diferents direccions del centre és la voluntat, des de diferents disciplines, de donar claus per interpretar el present.
En un principi va costar entendre que el CCCB no era ni un museu ni una sala d’exposicions. Ja s’ha entès de manera generalitzada?
El CCCB va ser precursor d’un estil o d’una manera d’entendre els centres culturals que anava molt més enllà dels museus que tenen una col·lecció d’art o que es dediquen a un llenguatge artístic singular com ara la Filmoteca o el Museu de la Ciència, o el Museu d’Art Contemporani, i aquesta identitat és el que l’ha fet singular al llarg del temps. Jo crec que el CCCB ja s’ha entès i és una institució totalment consolidada i que té moltes institucions germanes arreu del món i que, evidentment, té molt camp per créixer encara. Podem arribar a públics i a llocs als quals encara no hem arribat.
Una de les característiques fundacionals del CCCB va ser la voluntat d’aixoplugar col·lectius d’activisme cultural. Continuarà sent així?
Fa 25 anys era un moment molt particular de la història cultural de Barcelona, era una època en què es va començar a implementar una xarxa d’equipaments públics i, per tant, el CCCB formava part d’aquest entramat d’institucions públiques i va fer l’esforç d’acollir grups que altrament no haurien tingut un espai per desenvolupar les seves activitats culturals. Alguns d’aquests grups segueixen al CCCB, altres han crescut i han marxat com és el cas del Sónar, i altres s’han diluït pel camí. Hi ha hagut una certa evolució natural dels grups, però penso que 25 anys després és fonamental i clau pensar la manera com el CCCB es relaciona amb els nous grups de creadors i amb les noves maneres de fer cultura.
Això vol dir que estem en un canvi d’era?
La mateixa idea de festival s’ha de repensar; abans es creia que no podries crear cultura si no tenies un festival en concret. Ara tenen valor les feines d’una certa continuïtat al llarg del temps. Això no vol dir que no aposti pel format festival, però vull dir que ara mateix no és l’única manera de donar sortida a una activitat. A nosaltres ens agradaria de trobar maneres de bastir ponts més durables i més integrats en la programació del centre. A mi m’agradaria incorporar al CCCB noves veus o nous públics o nous actors en el si de les seves pròpies programacions més enllà dels festivals. Aquesta capacitat d’acollir altres iniciatives és positiva perquè demostra la generositat del centre. I una interferència en els seus continguts és important. Penso que en plena era de les noves tecnologies, els museus han de ser més porosos que mai, i han de tenir la capacitat de ser més transparents, d’obrir les portes. Hem de crear nous ponts i pensar noves maneres d’articular les vocacions culturals de la ciutat.
Té cap model per fer-ho?
A mi m’agradaria crear una programació que fos articulada en el temps, és a dir, crear tres o quatre prioritats temàtiques i que al llarg de quatre, cinc o sis mesos hi hagués una sèrie de col·lectius que estiguessin treballant conjuntament en aquesta qüestió; és a dir, crear una mena de campus en què nosaltres poguéssim incorporar a les nostres programacions gent que els propers sis mesos treballés prioritàriament sobre la qüestió de la ciutat, o sobre la llibertat d’expressió, o sobre la robòtica o qualsevol altre tema i que hi hagués possibilitat d’incorporar noves veus. Fins ara, nosaltres teníem el rol de prescriptors i oferíem al públic l’activitat. Aquesta distància entre el prescriptor i el públic s’ha tancat, s’ha diluït; el públic reclama una participació més activa en les programacions, de les quals ja no tenim el monopoli exclusiu, i per tant hem d’incorporar aquestes noves veus i grups a través de convocatòries obertes, de projectes comunitaris amb el barri del Raval, i a través de projectes de beques i de residències que permetin incorporar gent que ampliï el radi de les coses que hi ha al centre.
La qüestió social serà prioritària?
A mi m’agradaria oferir una nova mirada a l’humanisme clàssic i incorporar des de les qüestions de gènere; la raça, des del punt de vista postcolonial; el feminisme; la revolució tecnològica; i els processos científics. L’humanisme clàssic estava tancat al món de les humanitats, per dir-ho així, i hi ha hagut tota una sèrie de revolucions, des de la Il·lustració, que s’han anat incorporant i que fan que es parli de nou d’humanisme, o posthumanisme o de transhumanisme. Hi ha en aquests moments una reflexió de com podem incorporar tot això que ha passat en les últimes dècades.
Aquesta obertura del CCCB implicaria la col·laboració amb altres institucions culturals?
En sembla molt essencial; si abans era una opció, ara treballar cooperativament és una obligació per diferents motius. Els directors dels museus de la ciutat hem format un grup informal de treball per compartir informació, programació i també algunes preocupacions. En relació amb el Macba, som molt bons veïns, tenim alguns projectes compartits i, a més, tenim els mateixos veïns.
Com es tracta la qüestió nacional des del CCCB?
Sens dubte hem viscut una crisis política sense precedents i un moment molt excepcional, i com a tal el CCCB el que intenta és donar claus per interpretar el que passa al nostre entorn més immediat, i el que fa o intenta fer és allunyar-se de la interpretació que ja fan els diaris. El nostre paper no és el mateix que el que ja fan els mitjans de comunicació, sinó donar una perspectiva cultural, humanística i filosòfica. També donar una perspectiva de context internacional del que passa aquí Per tant, el CCCB ha buscat posicionar-se ajudant a entendre el que estava passat, i hem tingut una resposta meravellosa d’això. Hem tingut un augment espectacular del nombre de visitants en els últims temps que demostrava la incertesa de l’època i la necessitat de trobar respostes a les preguntes més urgents del moment.
Tot aquest món d’idees i de voluntats, com es concretarà a partir d’ara?
Acabo de començar, he estat bàsicament preparant la reunió del consell general, que tot just vam fer ahir [dimecres passat], amb les nostres institucions mares en què van aprovar el pressupost [10. 500.000 d’euros] i m’han aprovat també els petits canvis d’organigrama que he proposat. Una part important de la programació del 2019 ja està compromesa d’abans, i jo estic treballant en l’escenari del 2019/2020. Aviat començaran a canviar maneres de treballar, noves línies de treball que em proposo presentar d’aquí a uns mesos, quan les coses estiguin més definides.
Però quines novetats hi haurà?
El que vull crear és un espai de mediació que busca respondre a aquesta necessitat d’establir ponts entre el CCCB i l’exterior. Buscarem que el CCCB sigui un espai d’intersecció entre mons diferents i trobar la manera de crear projectes, convocatòries obertes, un projecte comunitari amb el barri del Raval, i donar una importància vital al món de l’educació. El món de la cultura i el de l’educació han viscut històricament d’esquenes tot i compartir els mateixos objectius, que és ser autònoms i crítics i capaços d’interpretar el món que ens envolta, i d’intervenir-hi per transformar-lo. En aquests moments, la majoria d’institucions del món s’estan transformant a partir de programes educatius. El CCCB ha d’explorar aquest terreny. I treballar amb les escoles no vol dir fer-ho de manera escolar, sinó imaginar junts nous projectes culturals que involucrin adolescents, nens petits, escoles i mestres per imaginar conjuntament un món diferent.
Buscar fórmules noves trencarà la línia de les exposicions com a nucli narratiu del centre?
Les exposicions són un pilar del CCCB que només podem potenciar i reforçar, però poden evolucionar. Les exposicions avui dia no poden ser enciclopèdiques i que t’expliquin les coses de manera lineal, sinó que s’han de trobar noves maneres de captar l’atenció del públic i poder barrejar llenguatges i format. I ser més experiencials.
Hi ha un públic del CCCB?
La gran virtut del CCCB i el que m’agradaria potenciar és la capacitat de barrejar molts públics alhora. Gent amb interessos molt diferents però que es troben junts al CCCB. Aquest em sembla un rol essencial del món de la cultura, que és el de crear esfera pública, comunitat, i societat civil. Aquí barreges la gent del cinema amb a de la literatura o de l’art. Es tracta d’un espai intermedi de societat civil.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda