Sota els efectes de la ‘liberxina’

El cineasta barceloní Carlos Durán (1935-1988) va anomenar liberxina un gas amb unes propietats especials: tothom que l’inhalava s’aixecava contra el poder autoritari. Però la pel·lícula que va rodar el 1970 amb guió seu i de Joaquim Jordà impregnada d’aquest nervi revolucionari (regat, se sobreentén, d’LSD) no es va poder arribar a estrenar mai perquè el règim la va prohibir. Encara ara continua sent un film maleït. El Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) l’ha restaurat per projectar-ne un fragment en la primera exposició del programa de l’art català de la postguerra, sota uns efectes activadors similars als de la liberxina. És a dir, amb l’ànim que el públic descobreixi una efervescència contracultural que fins ara les institucions de capçalera del país no havien atès.

El MNAC acaba de posar la primera pedra per a la dignificació d’aquest període tan maltractat amb Liberxina. Pop i nous comportaments artístics (fins al 22 d’abril), que explora l’art que es va gestar al voltant del 1968 a recer de la gran onada insurreccional que va sacsejar el món. “És una època que ha quedat fora dels grans relats de l’art català amb la falsa percepció que aquí no va passar res”, explica Imma Prieto, que ha fet equip amb Àlex Mitrani en el comissariat de la mostra, sensible, i aquest és un dels seus punts forts, amb tots els mitjans d’expressió, des de la caràtula que es va dissenyar Pau Riba per al seu disc Dioptria, passant per una pel·lícula política marginal desconegudíssima del fotògraf Xavier Miserachs fins a un pòster monocrom en vermell d’America Sanchez. En què coincideixen tots? En la ràbia. En l’estil, les opcions van ser múltiples.

Passar, va passar, i això malgrat el bloqueig polític i l’absència d’infraestructures culturals (la Fundació Miró no s’inauguraria fins al 1975). Els artistes, molt joves en aquell moment, es van haver d’inventar els espais propicis per a la creació. Des d’una discoteca, Bocaccio, fins a un pis particular, com el d’Amèlia Riera a la plaça de Catalunya, on es van celebrar sopars mítics amb les seves escultures sinistres. O la casa d’El Maduixer, dins de la qual Jordi Galí, Sílvia Gubern, Antoni Llena, Àngel Jové i Albert Porta (Zush/Evru) vivien i treballaven junts. Van fusionar oci i cultura, plaer i rebel·lia.

Jordi Galí és un dels artistes més ben representats a l’exposició perquè els dos comissaris tenien la clara voluntat de reivindicar-lo. I no és l’únic nom “deixat de banda” que s’han preocupat de restituir per tal que figuri al costat dels consagrats, com Antoni Miralda, Muntadas, Eduard Arranz-Bravo o Robert Llimós. Hi ha també un Guillem Ramos-Poquí, pioner de l’arte povera, que ben aviat se’n va anar a viure a Londres (on continua residint i treballant amb l’art) i va caure en l’oblit. Un Enric Sió, referent del còmic adult i el primer a gestar-ne un d’oposició a la dictadura des de les pàgines de la revista Oriflama, mai suficientment reconegut. I dones amb les quals el país també té un deute gran: Mari Chordà, ferma activista feminista, el talent de la qual va detectar tota una Tate Modern mentre aquí els museus estaven adormits, i Aurèlia Muñoz, la dama del teixit. De la primera, el MNAC n’exposa tres autoretrats d’embarassada; de la segona, un petit tast del seu llegat, que els hereus han volgut que protegeixi el principal museu de l’art català. L’any que ve, pels volts de la primavera, es presentarà tot el conjunt donat en una exposició.

De la colla d’El Maduixer, la mostra recrea l’habitació negra de la casa que, gresques al·lucinades a part, va inspirar Albert Porta a fer les seves famoses pintures fluorescents. També s’amplia el coneixement d’Àngel Jové amb una pel·lícula inèdita que va realitzar, After, en què transita per la cruesa de la vida, i a més recupera la seva faceta de programador de la Petite Galerie de Lleida, en la qual va convidar el també maduixer Antoni Llena. L’artista del fràgil va exposar l’ombra d’una escultura dibuixada a la paret. Una peça efímera que ha tornat a crear expressament per al MNAC.

I aquí hi ha una altra de les claus per entendre l’esperit artístic d’aquella època. “Que tots eren amics, s’ajudaven i es contagiaven positivament. Podríem saltar d’obra en obra establint les connexions i les complicitats que hi havia entre ells. Són aquestes petites històries les que ens ajuden a entendre la història”, remarca Prieto. De Carlos Durán, s’exhibeix un bon retrat que li va fer Colita. El director de Liberxina no va ser l’única víctima de les urpes de la censura, per descomptat. A Lluís Güell li van tancar una exposició a Mataró dedicada al poeta Miguel Hernández. El 1967 va tenir la gosadia de pintar uns grisos en plena acció sagnant.

El cas és que el MNAC s’ha posat mans a l’obra per donar visibilitat a l’art que havia quedat en els llimbs, és a dir, el del període que va del 1940 al 1980. Quatre dècades que Àlex Mitrani, nou conservador de postguerra i segona avantguarda, vol abordar amb una exposició temporal de mitjà format cada any que tracti un aspecte específic. Una sèrie d’exposicions que ell anomena “d’assaig, en cap cas definitives”. Totes estaran regides per una recerca prèvia, amb l’ajut d’especialistes externs (Imma Prieto, en aquesta primera mostra). Mitrani hi posa l’accent, en la investigació: “Tant per recuperar artistes que ja ningú recorda com per revisar les jerarquies heretades, ens cal una mirada nova.” I, en paral·lel, s’aniran patrimonialitzant les obres per tal de forjar una col·lecció pública. El director del museu, Pepe Serra, insisteix de nou en les limitacions, tant d’espai, minso fins que no es pugui incorporar un dels pavellons de la Fira, com de recursos econòmics per poder comprar.

Aquesta segona mancança s’està cobrint amb la “generositat” dels artistes i dels seus familiars, subratlla Serra. Una vintena de les cent obres que llueixen a Liberxina acabaran ingressant en el museu, la majoria gràcies a donacions. Quant a la primera, de mancança, la de la falta de sales, es farà un esforç de condensació i el mes que ve s’obrirà un espai permanent dedicat a l’art de la immediata postguerra.