Art

Miró i l’univers còsmic

El Grand Palais de París acull, fins a principis de febrer, 150 obres de l’artista català en una ambiciosa retrospectiva 44 anys després de la seva última gran exposició

París es rendeix davant de la genialitat còsmica de Joan Miró (1893-1983). El Grand Palais li dedica una gran retrospectiva 44 anys després de l’última gran exposició de l’artista català a la capital francesa. Inaugurada el 3 d’octubre, s’hi exposen 150 obres destacades de Miró. Una col·lecció de pintures, escultures i llibres il·lustrats que el Grand Palais ha aconseguit prestades per la Fundació Miró de Barcelona i Palma, el Pompidou i la Tate Modern de Londres, entre altres museus. La mostra permet explorar l’univers màgic de Miró de forma cronològica. Un recorregut traçat per un dels grans experts de la seva obra: Jean-Louis Prat, amic de l’artista i exdirector de la fundació Maeght.

“Les persones que han aconseguit fer alguna cosa han seguit camins diferents, però cap s’ha apartat del seu camí. Aquest ha de ser l’objectiu més potent de la vida d’un artista”, escrivia Miró, el 1920, en una carta al seu amic Enric Cristòfol Ricart. És aquest trajecte creatiu envers l’emergència de l’estil inconfusible de Miró el que mostra la retrospectiva.

Aquest itinerari comença a Catalunya, a la masia familiar a Mont-roig, al Camp de Tarragona. En aquesta propietat, adquirida pels seus pares el 1911, el jove Miró va sentir una inspiració determinant que l’apartaria del camí traçat per la seva família per exercir com a comptable i va decidir dedicar-se a l’art. Des d’aleshores, la casa de Mont-roig va ser un espai de treball predilecte.

De fet, una de les obres més destacades en l’inici de l’exposició és La masia (1921-1922). Miró va fer-hi un retrat detallista del mas familiar. S’hi constaten la força dels colors, com ara el blau cel i l’ocre, un aspecte present al llarg de la seva obra i que heretaria dels seus inicis com a “fauvista català”, segons es presentava ell mateix. També hi pinta, però, els diferents elements del mas de forma gairebé personalitzada. En aquesta obsessió pel detall s’observen reminiscències de la creació original de noves formes, un aspecte característic del seu estil.

Després d’haver-se iniciat en l’art de les avantguardes a través del fauvisme i el cubisme, descobriria el surrealisme de forma coetània a l’emergència d’aquesta corrent a París. “El surrealisme em va obrir un univers que justifica i calma la meva angoixa. El fauvisme i el cubisme només m’havien aportat disciplines formals, severes. Hi havia en mi una revolta silenciosa”, explicava Miró, el 1968, en una entrevista per a la revista francesa Les Nouvelles littéraires,

Va ser a la capital francesa on va freqüentar poetes i artistes, com ara Paul Éluard, Antonin Artaud, Tristan Tzara i André Breton, autor del manifest surrealista el 1924. Aleshores, buscava alliberar-se de la representació de la realitat. La transició envers aquesta primera ruptura ja va quedar reflectida amb el Carnaval de l’arlequí (1925), en què el seu taller apareix envaït d’insectes imaginaris.

“No somnio mai; dormo com un gos. Però quan estic despert, sempre estic somniant”, assegurava Miró en l’extracte d’una entrevista, present en l’exposició. El 1927, va iniciar una sèrie de Paisatges imaginaris. No obstant això, la segona ruptura en l’estil es produiria durant la crisi dels anys trenta. Mogut per l’agitació d’aquella dècada, adoptaria colors més foscos, apostaria pels clarobscurs i representaria figures amb la cara deformada en el cicle de les pintures salvatges. Tanmateix, l’estiu de 1939, en la vigília de la Segona Guerra Mundial, Miró porta la seva mirada cap a un univers còsmic. Des d’una petita localitat de Normandia, inicia la sèrie de les Constel·lacions. Es tracta d’una vintena de guaixos —de què una bona part presents en l’exposició— en què misteriosos ideogrames floten enmig del cel. “En un moment d’una pertorbació extrema, [...] Miró va desplegar, amb tot un ventall de seduccions, el registre íntegre de la seva veu”, escrivia el poeta André Breton en el catàleg de l’exposició d’aquestes obres el 1959 a Nova York.

El mateix pintor va corroborar aquestes paraules: “La gent entendrà cada vegada millor que vaig intentar obrir les portes cap a un nou futur, contra totes les idees equivocades i tots els fanatisme.” Aquesta frase representa el punt final d’una mostra que dedica una part significativa a les obres fetes durant els anys seixanta i setanta. En aquesta última etapa, destaca la magnífica sèrie de gran format Blau I, Blau II i Blau III, habitualment exposada al Pompidou de París. O el tríptic dedicat a Salvador Puig Antich, L’esperança d’un condemnat a mort, en què se simbolitza l’horror per l’execució de l’anarquista a través de l’evolució d’una taca de color sobre un fons blanc i una línia negra.

Menys reconegudes per la crítica que el seu art del període de les avantguardes, les obres tardanes de Miró dialoguen amb l’expressionisme abstracte de Rothko i Pollock o amb el postexpressionisme de Basquiat i Twombly. Unes influències múltiples que reflecteixen la genialitat de l’art de Miró, que enlluernarà el Grand Palais de París fins al 4 de febrer.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda