Llibres
Melcior Comes
Escriptor
“Dins la família hi és tot”
De Mallorca, un escriptor no se’n desempallega mai; mai n’acabes de sortir, mentalment
Melcior Comes (sa Pobla, 1980) és llicenciat en dret i en teoria de la literatura. Col·laborador a les pàgines d’opinió d’aquest diari des de fa anys, les seves novel·les gairebé van totes lligades a un premi: L’aire i el món (2003, premi Ciutat d’Elx), L’estupor que us espera (2005, premi Documenta), El llibre dels plaers immensos (2006, premi Ciutat de Palma), La batalla de Walter Stamm (2008, premi Josep Pla), Viatge al centre de la Terra (2010) i Hotel Indira (2014, premi Sant Joan BBVA).
Ara presenta, sense premi, Sobre la terra impura (Proa), una novel·la que explica la història de la família Verdera, una família poderosa de Mallorca, antics falangistes, que es van fer rics fent sabates. S’ambienta en el present, i el protagonista és un escriptor que viu a Barcelona de fa anys i que ha perdut el contacte amb la gent de les illes, però que era amic d’infantesa del fill petit de la família, el Leo. Li encarreguen escriure la biografia de la mare del Leo –que acaba de morir–, una actriu de teatre polèmica que va deixar tot un seguit de dietaris sobre la seva vida. L’altra persona que havia tingut accés als dietaris és la Griselda, assistent personal de l’artista i parella del Leo, que desfermarà el desig del protagonista, que no pot competir amb el seu amic. De mica en mica, el protagonista anirà descobrint que els dietaris de la famosa actriu amaguen un secret fosc que podria desmuntar l’imperi dels Verdera, cosa que ells no estan disposats a permetre de cap de les maneres. La trama es desenvolupa en un ambient de l’alta burgesia de les illes.
Com altres llibres seus, és un llibre sobre la família.
Sí, sobre la família, i també sobre l’amistat i el secret. És un llibre sobre allò que mai sabrem del que va passar abans que nasquéssim. És un llibre sobre pares i fills, i sobre la manera en què els pares determinen el món que habitaran els fills, fatalment, sense que puguem mirar de canviar-ho. És un llibre sobre la capacitat de la literatura per fer-nos veure i sentir el que se’ns ha escamotejat.
Les històries que barregen foscors del passat i relacions familiars són inesgotables, oi?
Sí, potser és l’únic tema que hi ha? No ho sé. La novel·la creix dins el terreny familiar perquè dins la família hi és tot: la identitat, la llibertat, o no, dels individus, la història que et lliga amb el passat i el projecta cap al futur. Per què som el que som? En la família hi ha la primera explicació i sovint també l’última, perquè és difícil escapar del seu pes. A la pròpia família sempre hi arribem massa tard.
Les històries sobre famílies poden tenir una construcció narrativa similar. Les benestants, però, ofereixen una mena de girs i lectures morals diferents –si més no en la forma– de les de les famílies pobres. Em fa l’efecte que vostè prefereix retratar famílies burgeses.
No hi havia pensat abans. Suposo que les famílies riques tenen més a perdre. No hi ha més moralitat, en la riquesa, per descomptat, com tampoc n’hi ha més en la misèria. L’estatus d’una família ens parla d’una història, però la pobresa ens sol parlar del contrari: de la manca d’història, perquè no hi ha res en el passat de què enorgullir-se. La història de la família rica sempre està plena d’infàmies i tripijocs, sobretot si la història familiar es trena amb la història dels països, que estan sempre farcides d’infàmies i tripijocs… “Nosaltres no som una família, som una història”, diu el pare de família del llibre. La novel·la ens remet a un secret, a un personatge del passat d’una família poderosa. Però el protagonista acaba esbrinant de quina manera afecta també la seva pròpia família.
Ja a la primera pàgina, el protagonista es presenta com a escriptor però, tot seguit, veiem que redacta informes, escriu contraportades... És on estan abocats els que pretenen guanyar-se la vida com a ‘escriptors’, no?
Ben pocs col·legues de l’ofici d’escriure en català deuen poder viure només dels beneficis que generen els seus llibres. Ho ignoro, però em penso que no deuen ni arribar a cinc els autors que escrivint en català puguin gaudir d’uns ingressos decents i regulars. Almenys derivats dels seus llibres. Una altra cosa és la rodalia de la literatura: l’articulisme, per exemple; hi ha autors que gràcies a la columna –gairebé diària o diària– sí que van prosperant… Però en general, els escriptors en català hem de buscar-nos la vida escrivint tota mena de coses, o fent classes a una banda o l’altra, o col·laborant a la ràdio, etc. Què hi farem.
El protagonista també fa de reporter cultural... És una misèria obligada?
El protagonista, però, és feliç. No ho viu com un calvari. Es dedica a fer feinetes culturals i a ser l’home de confiança d’una editora important, que li posa sobre la taula l’encàrrec d’enllestir unes memòries que han quedat incompletes, les d’una actriu catalana que ell va conèixer fa 25 anys, quan era la mare del seu millor amic d’infantesa. Aquesta dona va ser la segona esposa d’un important empresari mallorquí del ram de la sabata. I va deixar per escrit, ja en ple declivi abans de morir, un plegat de coses que ara no convé que surtin a la llum.
És una ficció, però fins a quin percentatge reconeix elements autobiogràfics?
Segons la llei de Tolstoi, és autobiogràfic en un 35,78%… Ja saps: veritat literària dividit per veritat literal multiplicat per cent. M’ho acabo d’inventar… [riu], però és cert que el narrador té moltes coses meves: ben bé no sé quantes, i voldria creure que les seves pitjors inclinacions no són les meves, o que jo no seria capaç de fer algunes de les coses que ell arriba a perpetrar. Els escriptors sempre escrivim autobiografia: però no necessàriament aquesta està en els protagonistes o en els personatges principals. Podem dividir la nostra experiència en multitud de porcions, i disseminar-les en d’altres personatges. En aquesta novel·la, gairebé tot el que s’hi narra és real –els crims polítics de la Transició, l’èxit de la indústria sabatera mallorquina, el relat de la precarietat del narrador–; només és fictici el fil, la trama que uneix totes aquestes coses. És com si la vida et regalés els escenaris, els personatges, però la literatura hi ha de posar el relat, la coherència última que li dona un sentit.
A diferència d’altres autors mallorquins, si més no en aquesta obra, escriu en un català estàndard. No aplica registres mallorquins ni a la majoria dels diàlegs entre illencs... Com és que tria aquesta opció?
Jo no crec que cap autor mallorquí escrigui en mallorquí, realment. No hi ha gairebé cap autor que sali l’article, per exemple. Podem usar un cert lèxic, això sí, o alguns girs, però no posar els verbs, per exemple, en dialecte. El català té molts dialectes, però sembla que només als mallorquins, o illencs, se’ns demana per això.
També als valencians...
D’acord. Però mai no he llegit que a un tarragoní o rossellonès se li faci una pregunta similar. Sembla que el nostre dialecte és més vistós o llaminer, i que hi ha una certa demanda aparent d’això. Tanmateix, dubto –però no ho he provat– que a Barcelona em volguessin publicar un llibre en dialecte. A la novel·la hi ha alguns diàlegs només en mallorquí, perquè un personatge ho exigeix.
Setena novel·la, des del 2004. A una mitjana d’una cada dos anys... Escriu cada dia? Com és la seva manera de treballar?
Provo d’escriure cada dia. No sempre escric una novel·la, o res que vulgui publicar. Escric contes o teatre, també, però no ho publico, almenys de moment. També faig un dietari. Aquestes dues últimes novel·les m’han portat molta feina. Sobre la terra impura és el llibre més ambiciós i complicat que he fet.
I sense premi... Per a alguns autors, els premis són la manera de poder publicar. Per a vostè, de poder aconseguir més promoció i un avançament econòmic important, suposo.
Cada llibre ha de trobar el seu camí. La novel·la anterior havia guanyat un premi important, un dels més ben dotats del nostre panorama. Ara em feia il·lusió publicar aquest llibre a Proa. L’edició ha quedat fenomenal.
Després de l’interludi temàtic de ‘La batalla de Walter Stamm’ i ‘Viatge al centre de la Terra’, ara torna al ‘format de mallorquí’: famílies, amor, un cert humor, ambient contemporani, realista... S’hi sent més còmode?
Cada llibre demana un cert to. Com qualsevol escriptor, em sento més còmode amb allò que tinc més a prop, però que d’alguna manera continua sent un misteri. Mallorca és això. “Mallorca és una novel·la”, com diu un personatge d’aquest llibre. Hi han passat tantes coses i en continuen passant tantes que és un pou infinit de motivacions literàries. De Mallorca, un escriptor no se’n desempallega mai. Mai n’acabes de sortir, mentalment, encara que visquis molt lluny.
Tot i l’abducció de Mallorca, el canvi de trames i ambients de les dues novel·les citades els dona per bons?
En aquelles novel·les hi havia temes que són importants per a mi. Pares i fills, fracàs, redempció. A Viatge al centre de la Terra s’avança molt el que ha passat a Catalunya des de l’inici del procés, que, fet i fet, ha estat això: un viatge cap enlloc, o cap a la lucidesa sobre el que podem o no fer com a país. El llibre sobre la Segona Guerra Mundial és una meditació sobre la violència, que és un tema que per desgràcia torna a tocar-nos ben de prop.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
