“Portem la culpa a l’ADN”

Fins al cent per cent, perquè el projecte va néixer d’una experiència molt trista que vam viure amb la meva família fa uns anys: una germana nostra va morir sobtadament. Al cap d’un temps, el meu pare em va explicar per telèfon que no podia dormir a les nits perquè hi havia una història que li venia constantment al cap, amb tot luxe de detalls. Em va sorprendre, perquè ell és músic i no té res a veure amb el món de la narrativa. Jo el vaig animar a escriure-la, vaig pensar que podia ser una catarsi per a ell, d’alguna manera podia servir per treure’s aquesta història de dintre. El que és sorprenent és que, al cap d’unes setmanes, em va venir a veure amb una llibreteta on havia escrit aquesta història, de cap a cap. Quan me la va llegir, em van commoure dues coses. Una és el procés tan íntim que ell havia viscut escrivint aquella història, que era sobre un pare que es preguntava fins a on estava disposat a arribar per evitar la mort de la seva filla. L’altra cosa que em va sorprendre i commoure és que la història anava més allà d’on jo em podia haver imaginat inicialment. Hi havia mobilitat per la literatura i pel cinema, però anava molt a fons. La seva història ha acabat sent la llavor d’El pacto, que conserva aquest viatge del personatge i aquest descens als inferns fins a una catarsi i transformació.

M’interessa el fet que viure és un acte al cent per cent subjectiu. L’experiència de la vida d’una persona no és la realitat tal com és, és la seva experiència de la realitat. En el cinema podem transmetre quina és aquesta subjectivitat, que acaba sent la subjectivitat del director i de la gent que l’acompanya. La culpa, el fet d’estar atrapat en les teves pròpies limitacions i pors, és una cosa que m’acompanya en la vida, però no per res personal, sinó perquè ho compartim tots els que formem part d’una cultura i una societat on la culpa és molt present, i ja des que neixes, ets fruit del pecat original. Això ens ha fet créixer, portem la culpa arrelada al nostre ADN, i m’agrada revisar-ho, aprofundir-hi amb la vocació d’alliberar-me.

El gènere al final és la forma que va prenent la teva història, però no té necessàriament res a veure amb el contingut. Al final veig el gènere com el vehicle amb què transportes el públic, però el que realment importa és cap a on t’estàs dirigint. El vehicle transforma l’experiència, perquè no és el mateix veure un thriller de terror com la nostra pel·lícula que veure-ho a través d’una comèdia o d’un drama. Per a mi el que interessa és, un cop tinc l’espectador damunt el vehicle, portar-lo a on vull i quins paisatges li vull mostrar pel camí. Té sentit que sigui així, i crec que és el que el cinema europeu està aportant al món, unes pel·lícules que també tenen vocació comercial, com ens ha ensenyat el cinema nord-americà, però amb ànima.

I tant, a mi em fa disfrutar com a espectador tot el cinema que revisa com aquesta experiència humana de la culpa ens condiciona la manera de viure i com aquestes pors, limitacions i traumes del passat afecten la nostra experiència del futur. M’agrada que el cinema em commogui i em faci reflexionar. Scorsese, Kubrick, Villeneuve i qualsevol dels directors que et conviden a reflexionar sobre això, són per a mi mirades molt genuïnes i gent que aporta molt al cinema.

El viatge d’alguna manera ha estat el contrari: el mite de Faust i el pacte amb el diable és un tema que s’ha visitat moltes vegades, i justament el que hem intentat fer en aquesta pel·lícula és expressar que per a mi tot aquest pacte, aquest infern que viu la protagonista, és creat per ella mateixa. La capacitat de l’ésser humà per tenir opinions diverses sobre un tema és el que genera aquesta dualitat, aquesta confusió que tenim amb el món, aquest xoc amb la realitat. Des del moment que un ésser humà pot no voler viure allò que està vivint, la resistència que crees entre allò que és i allò que voldries que fos obre un abisme. I com més et resisteixes, més gran es fa l’abisme. I és d’aquest abisme d’on surten els nostres fantasmes i dimonis, tots aquests personatges que a la pel·lícula hem personalitzat en el xaman, l’aranya, les arrels i teranyines que venen a emportar-se les persones estimades...

Exacte! Aquest és el dimoni a qui tinc realment por, a la nostra pròpia psicologia, a la nostra manera d’estar vivint una realitat per no viure’n una altra. Des del meu punt de vista, això és fruit del patiment humà.

Sí, aquell festival de YouTube va canviar la meva vida professional i em va donar una visibilitat que he intentat utilitzar de la millor manera possible i treure’n el rendiment que m’ha semblat adequat. Al final es tracta de fer el que t’agrada, i fer-ho amb gent que d’una altra manera potser no hauries conegut o no t’hauria donat aquest vot de confiança.

Jo penso que és un avenç molt important en la vida d’un director. Suposa la professionalització, perquè amb el curtmetratge, actualment, un no es pot guanyar la vida, almenys que jo sàpiga. Dirigir un llargmetratge és la teva presentació al món, sobretot al món professional. Passes a ser un company més de la indústria i, d’alguna manera, mostres quina és la teva mirada i les teves intencions. De difícil, ho és, sobretot perquè hi ha moltes maneres de fer una pel·lícula, i si tens l’ambició de fer un tipus de cinema, amb vocació d’arribar al gran públic, t’has d’envoltar de la gent adequada. Trobar aquests companys de viatge és una feina molt delicada, que has de fer amb molta consciència.

No, ara porto un any i escaig vivint a Barcelona, treballant en aquesta pel·lícula. Si tot va bé començaré una altra pel·lícula a Barcelona. He viscut a Los Angeles dos anys, hi vaig sovint, perquè tinc la meva germana i amics vivint allà. El món, més que mai, ja no té limitacions a l’hora de fer cinema. La ficció s’ha convertit en un producte de consum internacional. Sèries espanyoles han estat un èxit internacional a través de les plataformes i les noves formes de producció. Entenc que tenir un peu aquí i un altre a la indústria d’un altre país és positiu per poder generar més oportunitats.

És una pel·lícula de suspens, molt diferent d’El pacto. És molt petita, molt continguda, passa tot en una nit. Un personatge es veu embolicat en una circumstància molt complexa.

Sí, em sento molt còmode en la narrativa del thriller i el suspens, m’agrada la manera com juguen amb l’espectador. M’interessa la conversa que proposa amb el públic i m’interessa també com a espectador.