Un estiu amb Ingmar Bergman
El cineasta i director de teatre va néixer avui fa cent anys, el 14 de juliol del 1918, a Uppsala
La bogeria és una constant en Bergman, tan vinculat alhora a la solitud i la incomunicació
El cineasta va crear un mirall on sentir-nos reflectits d’una manera implacable
En una seqüència d’Un estiu amb Monika (Sommaren med Monika, 1953), una dona jove mira a càmera i, en conseqüència, ens mira mentre és a punt de ser infidel a la seva parella: en uns segons, el seu rostre expressa una diversitat d’emocions i actituds que inclouen el desig i la culpa, un cert desafiament i també una certa malenconia. Era la primera vegada que, trencant una convenció cinematogràfica, algú mirava tan explícitament els espectadors.
El cinema sempre és en present, de manera que Monika ens continua mirant. El cas és que a Llanterna màgica, el seu llibre de memòries, Ingmar Bergman va explicar que no va dictar el gest, sinó que aquest va ser una idea (una intuïció o una improvisació fruit del moment) de l’actriu Harriet Andersson. També s’ha dit que, de fet, aquesta mirada a càmera s’adreçava a Bergman, que aleshores vivia amb Harriet Andersson, una de les tantes relacions amoroses amb les seves actrius que, com en el cas d’altres aspectes biogràfics del cineasta, van deixar empremtes als seus films.
Amb la seva llibertat, el seu erotisme i la seva bellesa plàstica en un blanc i negre que a vegades sembla bellament lluminós i a vegades tenebrós, com ho és el relat d’amor efímer que narra, Un estiu amb Monika va ser el primer gran èxit internacional del cinema de Bergman i va causar, a més, un impacte en els joves crítics francesos (sobretot en el cas de Godard i de Truffaut), que es convertirien en els directors de la Nouvelle Vague.
Aleshores, Bergman tenia 34 anys i en feia deu que, sota la influència perdurable del dramaturg August Strindberg i del cineasta Victor Sjöström, compaginava teatre i cinema, cosa que va continuar fent fins al final. L’estiu s’havia fet present abans al seu cinema amb Jocs d’estiu (Sommerlek, 1951), en què una ballarina viu un amor feliç trencat per la mort sobtada de l’estimat, i ho farà poc després amb Somriures d’una nit d’estiu (Sommerttens leende, 1955), inspirada en la circulació del desig eròtic d’El somni d’una nit d’estiu, de Shakespeare, el qual Bergman va posar en escena diverses vegades.
L’estiu, l’estació preferida
Relacionat amb temps de vacances, que sovint transcorren en illes a la manera d’un món a part com en el que va viure el cineasta al final de la seva vida a la de Fârö, l’estiu va continuar essent l’estació preferida del cineasta suec fins al final tenint present el seu últim film, Saraband (2003), una de les batalles que va dramatitzar en el si d’una família inspirant-se, en aquest cas, en la sobrietat, el despullament i l’esquinçament aspre de la Suite núm.5 per a violoncel, de Johann Sebastian Bach, que Bergman (per al qual la música va ser un referent tan important com el teatre) reconeixia com l’únic déu vertader. Molts anys abans, el 1961, a Com un mirall (Säsom i en spiegel), va reunir una altra família (quatre personatges, com a Saraband) en una illa, durant unes vacances d’estiu, per fer-hi emergir les tensions mentre un personatge (encarnat novament per Harriet Andersson) s’enfronta a la consciència de la seva alienació mental. La bogeria, amb els enigmes d’una ment que s’aïlla fent-se incomprensible als altres, és una constant en Bergman, tan vinculat a la vegada a la solitud i la incomunicació. Tal cosa no és aliena a un altre dels seus films estiuencs en una illa, Persona (1966), en què dues dones, que podrien ser les dues cares d’una mateixa personalitat que van establint, s’enfronten en una altra illa: una és una actriu que, sobtadament, ha deixat de parlar, i una altra és una infermera que vol guarir-la del silenci. Aquesta pel·lícula, una reflexió sobre la identitat i alhora sobre la naturalesa del cine, està protagonitzada per dues de les grans actrius i amants de Bergman: Liv Ullmann i Bibi Andersson.
Gran autor europeu
Seguint el rastre de l’estiu, possiblement sota la influència de l’actual, s’ha perdut el referent cronològic traçat amb Un estiu amb Monika considerant que va ser el primer film que va significar el reconeixement de l’autoria de Bergman en un temps en què els crítics francesos que l’admiraven intentaven definir que és un autor cinematogràfic. Poc després, amb El setè segell (The sjunde inseglet, 1956) i Maduixes salvatges (Smultronstället) va confirmar-se com un dels grans autors del cinema europeu. Films sobre el sentit de l’existència, l’angoixa davant la mort, la funció social dels artistes i els intel·lectuals i allò que va anomenar-se el silenci de déu.
N’havien d’arribar molts més (Ansiktet/El rostre, Tystnaden/El silenci, Viskningar och rop/Crits i murmuris, Höstosonaten/Sonata de tardor, entre altres) que han explorat en la condició i l’experiència humanes afegint-’hi, a més d’altres qüestions, la complexitat i turbulències de les relacions de parella i les paternofilials.
Un capítol a part és Fanny i Alexander (1982), que, 25 anys abans de la seva mort, Bergman va presentar com el seu comiat cinematogràfic sense acomplir-ho. Un film immens certament testamentari en què, pouant en la pròpia infantesa, marcada pel seu pare (pastor protestant), autoritari, parla de la relació entre la vida i l’art, de l’amor pel teatre, de la imaginació com alliberament, de la part obscura que ens habita, de la presència dels morts com a fantasmes.
Figura inqüestionable
Arribats al centenari del seu naixement, Bergman sembla una figura inqüestionable, però no sempre ha estat així. Tanmateix, la seva obra ha sobreviscut a quasi tot. A la captació que, a partir d’El setè segell, va voler-ne fer una cinèfila religiosa; a tota mena d’interpretacions (a vegades reductores, però també il·luminadores) psicoanalítiques i semiòtiques; a la consideració, sobretot els anys setanta, que era un cineasta acabat que s’havia tornat acadèmic; al menyspreu dels apòstols del cinema com a entreteniment que el qualificaven com a avorrit.
Tant se val. Bergman ens continua interpel·lant, mirant-nos directament als ulls, com ho fa Harriet Andersson a Un estiu amb Mònica i, a partir d’ella, ho fan molts altres personatges bergmanians, que també ens parlen com si fóssim els destinataris d’una confidència. Però, a banda de les mirades i les confessions, l’important és que Bergman ens mira sense posar-se per sobre. Explorant en ell mateix sense condescendència, va crear un mirall on sentir-nos reflectits d’una manera implacable, fins i tot cruel, però que per això mateix ajuda a pensar-nos. És així que, com ara proposa la Filmoteca a Barcelona, aquest és un estiu per veure i reveure Ingmar Bergman. Sempre ho és.
