“Una rialla pot ser millor que 50 hores de teràpia”

Sí, l’actor Leo Harlem estava en el projecte abans que jo, i vaig dir que d’acord, que podia fer una pel·lícula divertida, però que si només volien això, que truquessin a algú altre perquè no m’hi sentia còmode. M’interessava la part emotiva de la relació pare-fill, la permeabilitat dels fills a les discussions dels adults, fer una pel·lícula en què es verbalitzés que el sentit de l’humor és important en el dia a dia, en les relacions humanes...

La reflexió final és que allò que aconsegueix el protagonista és gràcies a la comèdia. També volia crear una faula sobre com els béns emocionals poden estar per sobre dels béns materials. És una reflexió molt naïf, però fa falta aquest cinema familiar que parli d’aquestes veritats com una casa, potser una mica òbvies, però que van bé per a una comèdia, un gènere molt directe, que entra des dels sentiments primaris, com la por. Reivindico el cinema naïf de manera conscient. Des del moment que la pel·lícula comença amb la veu en off d’un nen fent la redacció escolar sobre el seu pare, a qui idolatra, quan en realitat és un Homer Simpson, un cuñao, un fracassat, i acaba dient “y así fue el mejor verano de mi vida”, ja veiem les intencions de la pel·lícula que estem veient. Ens l’explica un nen que és el protagonista, és qui impulsa tota la trama.

No el meu cinema, però sí aquesta pel·lícula. Jo em declaro cínic emocional, en el sentit que la meva manera d’actuar en la vida real difícilment s’assembla a com s’actua en les meves pel·lícules. Em motiva fer un tipus de ficció, però jo soc un altre. Això passa a molts directors que parlen de les emocions. Algú que mostra molt romanticisme, però després és un cràpula, forma part del nostre imaginari. Aquesta comèdia és complicada, perquè té un humor blanc, familiar, i és difícil que agradi a tothom, que no ofengui ni incomodi, que la puguis anar veure amb el nen d’onze anys. El gènere familiar és inexistent, Señora Doubtfire ja es va fer, i volia recuperar això. En una pel·lícula així, el cinisme i la ironia han d’anar per unes línies més fines. Jo defenso la terra, la veritat, i que una broma, una rialla, pot ser millor que 50 hores de teràpia amb una psicòloga.

El joc és aquest. El pare (Leo Harlem) té tan clar el tipus de vida que vol seguir que va allà i se’n riu. Ell és de la terra, pur, molt directe. He fet un elogi a la simplicitat en el bon sentit de la paraula.

També hi ha la picaresca espanyola, però és com el Homer Simpson, que sembla estúpid, però acaba anant a l’espai. El Curro de Leo Harlem és un d’aquests personatges. Jo crec que tots tenim un cuñao que enmig d’un sopar et dona la targeta de la seva feina, que et parla d’economia sense tenir-ne ni idea, i després està veient un partit de futbol. En el fons té bon cor.

Més que de la crisi, és una pel·lícula amb el missatge que vigilem una mica amb les adquisicions materials ràpides del dia a dia i valorem més les del cor, que potser són més difícils.Salvar la situació econòmica pot costar un preu molt alt. És una premissa emocional molt bàsica, però per una faula, m’agradaria pensar que funciona, i a la gent l’ha arribat a emocionar.

Sí, qualsevol situació dramàtica dona per a una comèdia. Ara he rodat alguns capítols d’Élite, una sèrie dramàtica per a Netflix, i m’he adonat que fins i tot per a la situació més dramàtica, el to desenfadat li va bé. Això ho he après dels meus amics i ho defensaré sempre. Intento inculcar sentit de l’humor, per molt tensa que sigui la situació. És el que fa Curro a la pel·lícula.

Més que una franquícia, vull acabar-ho, rodar Barcelona nit de primavera. Es farà, encara falten almenys dos o tres anys. Corresponen a un moment vital i professional, i crec que van funcionar per això. Són pel·lícules per a un sector molt petitó, per a un poble petit, diguem, però les cuido moltíssim.

Sí, amb el musical fa poc hem reprès el projecte, però és més per seguir jugant. Les pel·lícules van connectar amb la gent. A qui li va agradar, no les oblidarà a mesura que anirà creixent, i això emocionalment és bonic.