Les il·lusions perdudes

Fa vint-i-dos anys, havent fet de guionista per al seu germà Fernando, David Trueba va dirigir la seva primera pel·lícula, La buena vida, en la qual un adolescent anomenat Tristán resta orfe, a causa de la mort en accident dels seus pares que, evidentment, condiciona la seva experiència d’aprenentatge vital a la qual no és aliena una joveneta espavilada aficionada a la guitarra: el primer amor. El també escriptor no amagava els seus referents francesos i particularment truffautians, de manera que el protagonista del film seria el seu Antoine Doinel sense que s’hagi de suposar una projecció autobiogràfica.

Passat aquest temps, sense que eludeixi una certa malenconia en relació amb les coses i les il·lusions perdudes, recupera a la Truffaut els dos intèrprets de la seva opera prima (Fernando Ramallo i Lucía Giménez) per imaginar, encara que no ho faci explícit, quin podria ser l’estat actual dels seus personatges respectius: ell s’hauria convertit en un home taciturn que, amb alguns fracassos més o menys referits, intenta guanyar-se la vida venent cosmètica ecològica; ella (Lucía), en una dona casada (amb un exfutbolista del Real Madrid amb el qual té dos fills) que ha abandonat la seva carrera de cantant havent tingut un cert èxit durant uns anys; a iniciativa d’ell, emprenen una gira en la qual ella treu els seus temes del bagul dels records per cantar-los en llibreries i cases de cultura de ciutats extremenyes i castellanes.

Durant el trajecte, que fan en cotxe i amb parades en restaurants i hotels, els dos personatges s’expliquen més o menys la vida esbossant-se un cert retrat d’una generació espanyola que, a prop dels 40, experimenta un cert desencant. David Trueba fa un cinema tan simple que sembla aliè a l’ambició formal i a una certa voluntat d’estil. Tant és així que Fernando Ramallo pot exclamar “Qué bonita es España en la primavera” (s’ha de dir que a Espanya?) com si no n’hi hagués prou amb les imatges. El cas és que sembla confiar-ho tot en els diàlegs que es fan omnipresents en una successió d’evocacions sentimentals, anècdotes, comentaris sociològics a vegades una mica sentenciosos com un article d’opinió. Tot és literal, sense ambigüitat i misteri. També sembla com si es volgués desactivar la crítica: Lucía comenta “cómo se pasan” després que el seu company de gira li llegeixi un article sobre el grup musical Los Planetas. I més endavant la cantant dirà més o menys que per què fer res quan la gent et crítica, no t’accepta com ets i, de fet, ni vol que existeixis. David Trueba, però, va fent.