Bergman, caràcter i humilitat
Katinga Faragó, braç dret del director suec, assisteix a la retrospectiva que li dedica la Filmoteca pel seu centenari
“Sempre deia que l’art es fa escrivint, al plató es va a filmar i s’ha de fer la feina ben feta”
“Ingmar Bergman mai va dir que fos el millor, era una persona molt humil en la seva feina”, recorda Katinga Faragó (Viena, 1936), que va treballar durant trenta anys amb el cineasta com a script, productora i directora de producció, i sovint va ser anomenada el seu braç dret. Faragó ha estat convidada per la Filmoteca de Catalunya en el marc de la retrospectiva que dedica a Ingmar Bergman amb motiu del centenari del seu naixement, el pròxim 14 de juliol. Entre el juny, el juliol i l’agost s’hi podran veure 40 títols. Katinka Faragó ha estat dos dies a Barcelona per fer una classe magistral i presentar dues pel·lícules d’Ingmar Bergman: La flauta màgica (1975) i Sonata de tardor (1978).
Tot i que s’hi entenia bé, Katinga Faragó va explicar ahir en una conferència de premsa que era un home de caràcter i que el primer cop que van treballar junts, quan tenia 17 anys, estava atemorida. “No tinc bons records de la meva trobada amb Ingmar Bergman perquè tenia moltíssima por. M’havien parlat molt de la seva mala reputació, deien que feia fora ajudants, càmeres... Però quan em va veure em va dir que tot aniria bé, i hi va anar durant 30 anys.” No li van donar opció: “Treballava en companyies de cinema des dels 15 anys. A Estocolm es roda molt a l’estiu, perquè hi ha moltes hores de llum. Em van dir que havia de treballar al rodatge de Bergman perquè ningú volia fer-ho.”
Respecte per als actors
Ingmar Bergman tenia aleshores 36 anys i ella el recorda com “un home prim, amb mals d’estómac, de mal humor perquè no es trobava bé”. La fama de tenir mal caràcter i renyar la gent era justificada, però vigilava molt qui cridava: “Sabia que s’empipava amb una actriu i discutien, ella es posava a plorar i l’havien de maquillar de nou, pentinar... Perdíem una hora. Era llest i sabia que no s’havia d’empipar amb els actors. Es girava, em veia per allà i em tocava a mi rebre. Després es disculpava, però mai davant l’equip. Devien pensar que era estúpida. Al principi era dolorós per a mi, però m’hi vaig acostumar.”
Treure el millor
Però Katinka Faragó, una filla de refugiats hongaresos que va créixer a Suècia, té sobretot elogis per a Bergman. Primer com a director d’actors: “Els actors estan despullats davant la càmera. Ell hi confiava, i aleshores li ho donaven tot. Cap dels que van treballar amb ell van fer treballs tan bons amb altres directors”.
En segon lloc, l’elogia pel seu respecte cap a les dones: “Mai vaig tenir cap problema amb ell. Mai va fer res que no s’hagués de fer en un rodatge. Va tenir moltes dones, però s’hi casava.” I, en aquest punt, hi afegeix que n’hi havia “moltes que treballaven als seus equips, a part d’ella mateixa i de les actrius: muntadores, maquilladores...” “Li agradava treballar amb dones i les respectava molt, llevat quan havien de ser mares.” També recorda que “coneixia molt bé les dones, i no parlo de sexe; parlava molt amb ell i em feia dir coses que ni jo mateixa sabia que pensava”.
Katinga Faragó se sent una privilegiada d’haver treballat amb Bergman. “Era molt especial, però al plató no es parlava mai d’art. Sempre deia que l’art es fa escrivint, al plató es va a filmar i s’ha de fer la feina ben feta.”
