Han Solo sense encant
La nova producció de la saga de ‘La guerra de les galàxies’, centrada en el cèlebre personatge i dirigida per Ron Howard, es presenta a Canes i causa avorriment
Després de matar-lo en una seqüela de La guerra de les galàxies, Han Solo ha revingut en la nova preqüela de la llunyana (quasi tant en el temps com ho és en l’espai la fictícia galàxia imaginada per George Lucas) primera entrega de la saga. A Solo: una historia de Star Wars, que s’ha projectat fora de competició a Canes, ha revingut com el jove (encarnat per Alden Ehrenreich, que no fa oblidar precisament Harrison Ford) que se situa fora de la llei per sobreviure a l’Imperi i a les bandes que trafiquen amb l’energia.
A la manera de l’esperit aventurer de Han Solo, que fa el seu aprenentatge descobrint que només pot fiar-se del pelut Chewbacca en l’inici de la seva relació, aquest film renuncia a les disquisicions morals de la saga en clau de maniqueisme transcendental i, encara que ho esbossi, a la confrontació entre l’Imperi i l’Aliança Rebel. Tal cosa el condemna pràcticament a la mera acció per la qual s’esdevenen persecucions i combats avorrits, afegint-s’hi amistats, traïcions i una història d’amor sense encant, que, de fet, manca en tot el film. Hi ha la iconografia de La guerra de les galàxies, amb tota mena de criatures sorprenents, però s’ha de tenir present que la direcció va assumir-la Ron Howard, tan fidel a la indústria com poc creatiu.
D’altra banda, a concurs s’hi ha presentat En guerre, del francès Stéphane Brizé, que, després d’adaptar Guy de Maupassant a Une vie, retorna a la inquietud social davant del present laboral manifestada a La llei del mercat, film sobre un home a l’atur amb el qual Vincent Lindon va triomfar fa tres anys a Canes.
Lindon torna a ser el protagonista absolut d’En guerre, però amb la contradicció que suposa ser-ho en una pel·lícula que aborda la lluita col·lectiva dels treballadors d’una fàbrica automobilística (en una filial francesa d’una empresa alemanya) en contra d’un tancament lligat a la deslocalització. Aquest protagonisme no només fa que la càmera, assumint d’una manera artificiosa moviments pròxims al documental militant, busqui sempre la presència de Vincent Lindon, sinó que mena a fer del seu personatge un heroi i fins i tot un màrtir. Això últim es concreta en un final que és un error no només narratiu, sinó, sobretot, polític essent aliè a la idea que resistir és encaixar les derrotes per seguir lluitant.
‘Voyeur’ a Los Angeles
L’altre film ahir a concurs, el nord-americà Under the Silver lake, posa en escena el deambular al·lucinat d’un voyeur a Los Angeles a partir de la desaparició d’una de les seves veïnes. El seu director, David Robert Mitchell, fa una referència explícita a La finestra indiscreta, de Hitchcock, i sembla procedir com si fos un doble de Brian de Palma. El film atrapa inicialment, però acaba perdent-se en voler abastar massa i ser sempre sorprenent.
