Homenatge de Godard
El mític cineasta, en una roda de premsa a Canes que va fer des de la seva casa de Rolle, afirma que Catalunya, com el cinema, també té problemes per existir
“L’homenatge és perquè Catalunya, com el cinema, té dificultats per existir”, va dir
Jia Zhang-ke retrata la Xina com un país sacsejat pel capitalisme, la màfia i la violència
Havent vist Le livre d’image en una sessió de tarda del dia abans, aquesta cronista ha començat el dia tornant a veure la pel·lícula amb la qual Godard continua reflexionant sobre el món posant en relació a través del muntatge una diversitat d’imatges extretes de l’arxiu cinematogràfic, televisiu i pictòric: les imatges que van revenint com un llibre obert a noves significacions. Una reflexió que, amb la seva veu cansada, Godard enuncia amb els seus comentaris sobre la humanitat que va destruint-se en guerres, els crims d’estat, el terrorisme, la dissolució de les utopies, les revolucions frustrades. També escriu paraules a les imatges i en un moment del film apareixen aquestes: “Hommage à la Catalogne”. Una referència a George Orwell? Sí, però duta a l’actualitat, com va aclarir en la roda de premsa que Godard va fer ahir des de la seva casa de Rolle en FaceTime: “Quan feia la pel·lícula, passaven els fets de la tardor a Catalunya. L’homenatge és perquè Catalunya, com el cinema, té dificultats per existir.”
Godard, distès fumant un dels seus cigars, va afirmar que per ell actualment el cinema és muntatge (essent aquest una equació) i postproducció. I que sobretot es fa amb les mans, mostrant-ne unes al començament de la pel·lícula en feines de muntatge: “Què necessitem per estimar, menjar i, de fet, per viure? Les mans. Continuaré fent pel·lícules fins que no em fallin les cames, la vista i sobretot les mans.” Per això, tenint presents els cinc dits d’una mà, hi ha cinc capítols a Le livre d’image, de la qual considera que reflecteix que, potser a causa de l’edat, ara sobretot li importen els fets: “Faig pel·lícules associant imatges, però per parlar dels fets.” I un dels fets, va declarar, és que la democràcia està en procés de liquidació a Europa: “Els polítics moderns ens duen al totalitarisme amb el seu ús de les imatges.” Ho fan creant mentides que presenten com l’única veritat. Per això, com ell fa, cal usar les imatges d’una altra manera: associant-les, interrogant-les, pensant-les, dubtant-ne. La imatge també com un contrapunt a l’absolutisme dels textos que imposen dogmes i lleis.
Cineasta incomparable
El cineasta, cinquanta anys després d’haver contribuït a la interrupció del festival en senyal de solidaritat amb els revoltats el Maig del 68, va recordar amb prou estima les seves compareixences a Canes, on aquests dies es pot veure arreu una imatge de Pierrot le fou amb què s’ha fet el cartell de l’edició del festival. El cas és que, amb Le livre d’image, Jean-Luc Godard ha fet novament evident que és un cineasta incomparable. El film està en competició, però hi està per sobre. Ho va reconèixer Cate Blanchett, presidenta del jurat oficial, en començar el festival: “Godard és un artista que continua experimentant i el resultat que es veurà al Festival de Canes segur que perdurarà a banda d’aquest jurat i dels premis que atorguem.”
Físicament absent però tan present, Godard ha protagonitzat, doncs, les últimes dues jornades a Canes, on ahir també va presentar-se la nova pel·lícula de Jia Zhang-ke, que ha desenvolupat una filmografia que, amb obres esplèndides com ara El món i Naturalesa morta, reflecteix les transformacions a la Xina de les últimes dècades. Ho continua fent amb Jiang Hu Er Nv, protagonitzada de manera absoluta per la seva musa, Zhao Tao, que hi interpreta una dona capaç d’anar a la presó per protegir el mafiós de qui està enamorada. Jia Zhang-ke fa que Zhao Tao vagi desplaçant-se físicament per diversos llocs de la Xina mentre retrata la transformació del paisatge i un país sacsejat pel capitalisme, la màfia i la violència. El seu cinema sempre és interessant, però sembla com si hagués perdut una certa força i també densitat.
Kapuscinski, adaptat
Fora de competició es va projectar una producció polonesa i espanyola dirigida per Damian Nenow i el navarrès Raúl de la Fuente: Un dia més de vida, inspirada en el llibre que el mític periodista Ryszard Kapuscinski va escriure arran de la seva estada a Angola l’any 1975, en els inicis de la guerra civil que, després de la independència i com a reflex de les tensions mundials, va enfrontar llargament la milícia socialista de l’MPLA, amb el suport de Cuba i l’URSS, i grups finançats pels EUA i Israel, amb els quals, a més, col·laborava la Sud-àfrica de l’apartheid. La pel·lícula combina l’animació (pel que fa als fets narrats) i imatges documentals amb els testimonis actuals de periodistes i membres de l’MPLA. Un film sobre el compromís moral del periodista.
