Barnoya, el barroc retrobat

L’escultor Josep Barnoya Viñals (1752-1829) era, fins fa poc, “un fantasma” que havia quedat atrapat en un temps no massa llunyà però molt desconegut de l’art del nostre país, explica l’historiador de l’art Francesc Miralpeix, de la Universitat de Girona. Aquells temps tradicionalment malvistos com a decadents, una etiqueta –en part superada– molt injusta amb el que de veritat van ser, d’una activitat artística rica i intensa. A Barcelona, òbviament, però en moltes altres poblacions com ara Manresa, Valls, Tarragona, Vic, Olot, Igualada, Solsona, Reus i Cervera.

Barnoya s’havia fet fonedís fins al punt que semblava que no havia quedat cap rastre del fort predicament que va tenir el seu art a la Girona de finals del segle XVIII. La informació era escassa. I el més difícil encara per estudiar-lo: no hi havia constància que hagués creat cap obra, si més no d’entitat. El buit més absolut. Miralpeix sempre havia intuït que aquella firma vinculada a una nissaga d’escultors que es remuntava al segle XVII amagava secrets, però ha calgut una troballa insòlita per confirmar-ho: un manuscrit que custodia un descendent de Barnoya, entestat també a seguir-li la pista, en què es pot traçar el dia a dia dels 43 anys de funcionament del seu taller.

Aquest document tan excepcional, tota una raresa de literatura artística catalana i hispànica d’època moderna, ha estat la clau per descobrir la dimensió de l’enigmàtic escultor i per reivindicar-lo en el llibre Del taller a l’escola de dibuix. Josep Barnoya Viñals i el ‘Llibre de comptes de totas las feynas que tinch ajustadas’ (1773-1816), brodat per Miralpeix i pel també historiador de l’art Gabriel Martín. Al llarg d’aquestes més de quatre dècades, Barnoya va arribar a crear unes 200 obres per a una quarantena de localitats de les comarques gironines i una mica més enllà, a la Catalunya del Nord. Totes estan anotades en el quadern, amb sucoses referències de la seva pràctica artística: el temps que invertia per fer-les, qui li feia les comandes, què li’n van pagar, els materials que usava, els entrebancs que li anaven sortint...

Una autèntica mina que demanava, però, una recerca pacient per mirar de trobar les obres o, en el pitjor dels casos –que han acabat sent la gran majoria–, testimonis gràfics. I aquesta ha estat una de les tasques més lluminoses de Miralpeix i Martín: fer una immersió profunda en fons fotogràfics per intentar identificar les peces registrades en el manuscrit en les imatges antigues dels interiors de les esglésies del Bisbat de Girona, paret per paret. El resultat, impactant: “La meitat dels retaules que lluïen als temples fins a la Guerra Civil havien estat fabricats per Barnoya.”

El conflicte bèl·lic va arrasar aquest paisatge artístic. La fúria iconoclasta dels incontrolats va deixar reduït a cendres el que havia estat un dels signes distintius del barroc, la retaulística en fusta daurada i policromada. L’art de Barnoya va emmudir, però ara, gràcies a la monografia, que ha publicat la Diputació de Girona, és possible apreciar-lo en blanc i negre. Un ingent patrimoni perdut com ara els retaules majors de Calonge –només se’n van salvar alguns fragments– i de Colomers, dos dels seus projectes més consistents.

De molts altres no n’ha quedat cap record fotogràfic: “No sabem com podria haver estat el gran monument de Setmana Santa que va gestar per a l’església de Sant Feliu de Girona, que va contractar pel valor de 4.000 lliures, l’obra més cara de totes les que va fer, ni l’altar major d’Avinyonet de Puigventós, ni l’altar de Sant Antoni de Pàdua dels franciscans de Girona o el major de Bescanó, que sembla que al final no es va realitzar...”

No tot és gris. També ha aflorat alguna sorpresa en color; és a dir, alguns retaules que sí que han perviscut. I no han aparegut en cap cambra fosca, no: eren a la vista de tothom, només que amb una cartel·la “d’autor anònim”. Un d’aquests retaules que lluïa sense el nom del seu artífex és el de la capella de Santa Anna de la catedral de Girona, una de les obres més rellevants de la primera època de Barnoya, impregnada de la fastuositat ornamental barroca que, més endavant, va anar despullant fins a adscriure’s als postulats neoclàssics. Aquesta estètica més depurada de l’última fase de l’escultor s’imposa en una altra de les seves obres conservades (tot i que, de nou, ha calgut el seu volum d’anotacions per poder-li atribuir:) l’altar baldaquí de l’església de Sant Llorenç de Cerdans, al Vallespir.

“Barnoya és un cas molt interessant per copsar l’evolució del retaule en el darrer terç del XVIII”, subratlla Miralpeix. La renovació que va experimentar en la seva obra, empesa pels nous valors de la Il·lustració, duia la llavor d’un final d’època. “Barnoya és el cant del cigne de l’escultura en fusta; un món que es va extingir amb el canvi de segle. Ell va viure el seu últim gran moment”, emfasitza Miralpeix.

Amb Josep Barnoya Viñals es va acabar un món a què havia donat forma i contingut la seva família durant un segle i mig. El seu besavi, Antoni Barnoya Regencós, va ser l’iniciador d’aquesta dinastia d’escultors procedent de Palafrugell que tenien la seva residència i el seu taller al carrer dels Calderers de Girona. D’informació dels progenitors n’hi ha hagut sempre més que d’ell. Per exemple del seu pare, Josep Barnoya Rius, que va erigir el retaule major de l’església del convent del Carme de Girona, ara desaparegut.

El pare Barnoya era “un tros d’escultor”, però pocs coneixements va poder transmetre al seu fill perquè va morir quan aquest tenia 16 anys. El nostre Barnoya s’acabaria formant al taller d’un dels creadors més prestigiosos, el vallenc Lluís Bonifàs, de qui Miralpeix reconeix que no en va emular mai la destresa naturalista de les seves imatges. “Barnoya és sobretot un molt bon arquitecte i decorador. És fi i elegant amb les rocalles i els arabescos.”

Per construir el puzle tan fascinant, i tan ignorat, d’aquest moment de la història de l’art català –“el cas Barnoya ens permet fer una radiografia de tot el país, va molt més enllà de l’àmbit local”–, el tàndem d’estudiosos han disposat d’un altre conjunt documental valuosíssim per penetrar en el seu imaginari creatiu. Un regal tan inesperat com el Llibre de comptes. És la biblioteca que atresorava Barnoya, integrada per 47 volums, que conserva el seu mateix descendent, Iñigo de Yrizar Velasco y Barnoya, a la seva casa de Madrid, on la guerra també va fer estralls, ja que l’arxiu familiar va ser saquejat.

“No era gens habitual que la gent tingués llibres, i encara menys aquesta quantitat”, adverteix Miralpeix, que no descarta que pogués ser la biblioteca personal més important de la Girona d’aquell temps. Segurament, en origen, devia ser més nombrosa i tot. Sigui com sigui, els títols que han perdurat donen fe que ens trobem davant d’un escultor “culte”, que estava al dia de les novetats –hi ha molt tractat francès, en aquest llegat bibliogràfic– que es cuinaven en els grans centres de l’avantguarda. “Té les antenes posades i sap el que s’està fent a Europa.”

Sota aquest influx de pensament, es va preocupar de ser un creador original. “Pensa i crea, no copia o perpetua un model”, apunta Miralpeix. I aquesta defensa de la seva condició d’artista la va portar molt lluny. Tots els escultors estaven sotmesos a la normativa que marcava el gremi de fusters, i que incloïa taxes, permisos i restriccions territorials, però ell el va desafiar sense por. “Va pledejar pel lliure exercici del seu art al marge de les ordenances gremials. L’Academia de San Fernando de Madrid i l’Audiència de Barcelona li van donar la raó i va crear jurisprudència. Aquesta va ser l’avantsala de la dissolució dels gremis”, revela l’historiador de l’art.

A la Girona de la fi del segle XVIII, Barnoya va ser tot un personatge respectat. A part de dominar el mercat de l’art, va tenir altres ocupacions. Va ser capatàs de les fortificacions de Girona i Hostalric, agrimensor i un dels primers professors de l’escola de dibuix fundada per l’Ajuntament –inclús la va dirigir de manera provisional. Per ara, no s’ha trobat cap dibuix seu, però qui sap si la monografia estimularà futures investigacions que els trauran a la llum.

Una vida molt viscuda amb un final tràgic: després de la guerra del Francès, Barnoya es va arruïnar. I va morir ofegat quan va creuar la riera de Santa Coloma, un afluent de la Tordera, dalt del seu cavall.