Els banys que no són àrabs

Un dels llocs del mapa arquitectònic i patrimonial de la ciutat de Girona que acaparen més cues de visitants i turistes, sens dubte, són els Banys Àrabs. Un edifici que d’àrab no en té res, més enllà de la influència estilística, i que està considerat un testimoni excepcional del costum del passat quotidià de la ciutat medieval. I com destaca l’historiador de l’art Xavier Barral i Altet, gràcies al seu estat de conservació, fa que sigui un document monumental “únic” a l’Occident de l’edat mitjana.

Ho afirma i exposa a l’obra que acaba de publicar, editada per la Secció Històrico-Arquelògica de l’Institut d’Estudis Catalans, titulada Els Banys ‘Àrabs’ de Girona. Estudi sobre els banys públics i privats. Encara que sembli paradoxal, es tracta de la primera monografia raonada que es dedica a aquest edifici –la seva història medieval, la restauració moderna, l’arquitectura i l’escultura– i el situa en el marc general dels banys públics i privats de les ciutats medievals. Com destaca, un lloc de congregació social utilitzat per rics i pobres, fos per higiene, per plaer o fins i tot per conjurar.

El van descobrir, en plena febrada romàntica, els viatgers del segle XIX motivats pel coneixement d’altres contrades i que es dedicaven a redescobrir el gloriós passat de les civilitzacions. El primer d’ells, almenys el que ho va documentar, va ser Alexandre de Laborde a Itinéraire descriptif de l’Espagne (1808), on va deixar constància del seu interès: “Un monumento curioso que hay en Gerona en el Convento de los Capuchinos es un baño árabe cuya arquitectura es de la mayor elegancia: son unas columnas que se elevan por encima de un estilobato octogonal y rodean un depósito para el mantenimiento del agua.” Però devia ser tal l’impacte, que hi va tornar per aprofundir sobre aquella descoberta amb més descripcions i un parell de gravats d’aire romàntic a Voyage pittoresque et historique de l’Espagne (1807-1818) que reprodueixen l’aspecte dels banys abans de la restauració de Josep Puig i Cadafalch que coneixem actualment.

No hauria estat fàcil descobrir-ho, com assenyala Barral, perquè aquells banys públics de la Girona medieval formaven part d’un convent de monges caputxines i no es distingien des del carrer.

Amb tot, aquest edifici singular, com bé remarca l’autor, no era excepcional en l’època, ja que el bany era un hàbit corrent en el món romànic, tant per a les persones de religió musulmana com per als cristians i els jueus, que hi accedien en dies i hores determinats. Explica que s’hi banyaven els reis, els senyors, els frares, les monges i també el poble, El que té de particular l’edifici gironí i que el fa singular avui dia és l’estat de conservació i sobretot la documentació que l’acompanya. “És un testimoni excepcional, físic, real, de la utilització social de l’aigua a les ciutats cristianes”, com subratlla, i pel fet de resistir el pas dels segles i les consegüents reestructuracions i ampliacions de la ciutat.

La construcció actual és fruit de la reconstrucció d’un edifici que ja existia a la darreria del segle XII i que es va refer enriquint-lo d’escultura al final del segle XIII.