El fantasma de Barbara

Ni Mathieu Amalric ni Jeanne Balibar eren uns fans apassionats de Barbara, però ell va assumir com a director un projecte aliè (de Pierre Leon, algú certament fascinat per la mítica cantant francesa que va passar el testimoni després d’intentar fer-ne una pel·lícula durant vuit anys) del qual ella formava part com a protagonista. Veient Barbara pot suposar-se que es pensés en Balibar perquè, a més de ser una actriu que també canta, s’hi fa evident una semblança física amb la creadora de Dis, quand reviendras-tu, una de les sensacionals cançons que es fan presents a la pel·lícula. O potser és que, amb el seu treball d’actriu, Balibar crea la sensació que és la reencarnació de Barbara en un film que convoca el seu esperit.

Tanmateix, Jeanne Balibar no hi encarna pròpiament Barbara, sinó una actriu que interpreta el personatge de la cantant en el film que intenta fer un director anomenat Yves Zand i assumit pel mateix Amalric. Si hi afegim que aquest director fictici és un fan de Barbara, pot intuir-se que el film es construeix com un joc de miralls: les imatges d’arxiu de Barbara conviuen amb la representació de la cantant dins de la ficció; Balibar es reflecteix en Brigitte; Amalric, Pierre Leon i Yves Zand s’emmirallen. És així que aquest és un dels exemples intel·ligents amb els quals es destrueix el biopic reconeixent la impossibilitat d’abastar un personatge real, reflexionant sobre el fet que parlar del que més estimem du al fracàs, pensant en la representació i, per tant, el treball dels actors. I, malgrat tot, alguna cosa hi ha de Barbara i del que perdura d’aquesta dona solitària que cantava el desig de l’amor i la seva pèrdua.