La piel quemada (1967)
“Intent d’aproximació a la realitat catalana, d’una realitat que, per la meva amistat amb Francesc Candel, està molt influenciada pel seu llibre Els altres catalans. Soc autor del guió, m’agrada molt escriure els meus propis guions (de fet, volia ser escriptor) i amb aquest intentava reflectir una realitat catalana. Vaig ser molt criticat per situar-ho a la Costa Brava, però no es van adonar que volia reflectir dues realitats: el corrent del sud dels emigrants que venen a treballar i el corrent del nord dels turistes. Tots dos coincideixen a la Costa Brava.” I, per motius diferents, tots es cremen la pell.
Muerte al amanecer (1959)
“Una pel·lícula sobre una novel·la policíaca de Mario Lacruz que va guanyar el premi Simenon –explica Josep M. Forn–. Jo aprecio molt el gènere thriller. A part d’això, hi ha una cosa que sempre havia estat reflectit en les meves pel·lícules, que és la qüestió de qui és innocent i qui és culpable. Això s’entén quan es veu el final d’aquesta pel·lícula, quan una sèrie de persones es reuneixen al voltant d’un mort i diuen: «Nosaltres som els culpables.»” La pel·lícula adapta El inocente, publicada el 1953 per l’editorial Luis Caralt, i està protagonitzada per Antonio Vilar i José María Rodero (a la foto).
El coronel Macià (2006)
“Francesc Macià és una figura apassionant. Prové d’una burgesia i una determinada societat catalana que connecta amb l’exèrcit i va evolucionant i acaba sent l’Avi de Catalunya. La pel·lícula reflecteix l’evolució d’un personatge que comença en un extrem i acaba en l’altre. Li passa com a l’apòstol sant Pau: els assalts a Cu-cut i La Veu de Catalunya provoquen la seva caiguda del cavall. Actualment, es repeteixen molts fets que connecten amb la proclamació de la República Catalana de Macià del 1931 i amb els fets del 6 d’octubre del 1934.”
Companys, procés a Catalunya (1979)
“Per mi era molt clar que s’havia de reivindicar la seva figura. Fa vergonya que hagin passat 80 anys i l’Estat espanyol i, sobretot, la monarquia espanyola, encara no hagin demanat perdó per l’assassinat de Lluís Companys. Podia ser un personatge discutible. Jo me l’estimo molt, em resulta molt simpàtic. Era advocat de la CNT. Es discutia sobretot la seva catalanitat. Hi ha una frase d’ell que m’agrada molt. Quan va tancar el micròfon després de proclamar l’Estat Català, el 6 d’octubre del 1934, va dir: «Ara ja ningú dirà que no soc catalanista.»”
