Cinema

Robert Guédiguian i Ariane Ascaride

Director i actriu

“Sempre hem intentat fer cinema a contracorrent”

Sense allunyar-se gaire de L’Estaque, el barri mariner de Marsella, el cineasta Robert Guédiguian; la seva parella, l’actriu Ariane Ascaride, i uns quants intèrprets més han construït una llarga filmografia junts, amb títols destacats com ara Marius i Jeannette (1997) o Les neus del Kilimanjaro (2011). La casa junto al mar, el seu darrer film, arriba avui als cinemes amb els ingredients habituals de les seves històries: gent senzilla i noble, carregada d’ideals, i un conflicte que és al mateix temps íntim i col·lectiu.

La casa del títol adquireix dimensió de protagonista.
R.G.: És com a l’obra de Txèkhov El jardí de les cireres. Vaig fer una nota d’intenció molt al principi del projecte en què deia que m’agradaria que aquesta casa fos com el meu jardí de les cireres.
La pel·lícula tracta d’una família i també està rodada ‘en família’, amb els actors de sempre. Ajuda aquesta relació personal a crear complicitat en la pantalla?
A.A.: La família no l’esculls, però aquesta família del rodatge sí que l’hem creada nosaltres. Efectivament, quan rodes tantes pel·lícules junts, es creen unes relacions d’amistat, de complicitat, i ho fa tot més fàcil. Tens ganes de rodar plegats.
Quan escriu el guió, ja pensa en l’actor que interpretarà cada paper?
R.G.: Sí, cada vegada ho faig més. Fins i tot en algunes pel·lícules puc dir que el guió parteix d’ells, de pensar què els pot passar, als personatges de Jean-Pierre Darroussin, d’Ariane Ascaride... Són al principi de l’escriptura del guió. Vaig pensar que mai havien fet el paper de germans a les meves pel·lícules i en aquesta ho són. També em passa amb els actors joves. En un moment donat no sabíem si Robinson Stévenin podria rodar la pel·lícula per qüestions de feina i, per mi, la idea de buscar un actor semblant per fer aquest paper em va semblar dramàtica. Saber que escric per a aquests actors em permet anar molt més enllà.
La pel·lícula s’articula al voltant de contrastos: els joves i els vells, París i Marsella... Hi ha una dialèctica entre pols.
R.G.: En el cinema que hem fet sempre hem intentat anar a contracorrent, ser desconcertants, i fer que coses improbables siguin possibles. Volem moure la realitat en què vivim, fer que la realitat de la pel·lícula es mogui amb la idea que això mateix es traslladi a la vida, a l’exterior. Intentem aplicar al cinema unes regles de joc diferents de les que s’apliquen a la vida real.
També hi ha un contrast entre el paisatge idíl·lic i el drama que irromp amb els nens immigrants i l’amenaça dels militars.
A.A.: És tal com passa ara, estàs a la platja i veus policies, soldats, l’exèrcit... Això és l’Europa d’avui dia, un continent que vigila les seves costes. Em va impressionar veure l’any passat a Almeria, en una platja a l’estiu plena d’estiuejants, com va aparèixer una pastera plena d’immigrants i van començar a córrer com bojos. Era una cursa de la misèria que travessava una societat d’oci i benestar.
La pel·lícula també mostra una cosa habitual en la seva carrera, el joc entre el conflicte íntim i el col·lectiu.
R.G.: Així és com intento fer el cinema: explicar la història del món a través de tres o quatre personatges. El pare d’aquests tres germans ha mort. Un d’ells sempre era allà i els altres hi tornen. És una història petita, ancorada en uns pocs personatges, però alhora abraça temes més universals: l’arribada dels nens, l’emigració, compartir la riquesa... Totes aquestes coses estan integrades en aquests tres personatges i la seva petita història, i es converteix en un cinema metafòric, en una paràbola. Així és com entenc que ha de ser el cinema.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

crònica

Una sola música que tothom balla com vol

SANT JORDI A GIRONA

Tornar al centre perquè no canviï res

Girona

La festa amb tendència a l’alça

Barcelona
publicacions

Surt el número 12 de ‘Temperatura’, la ‘Revista per anar a cagar’

girona
crítica

Tensar els fils d’estendre

Girona

Es recupera l’essència amb el retorn a la Rambla i la plaça Catalunya

Girona
SANT JORDI

L’esmorzar de la Generalitat a Girona recorda Montserrat Vayreda

girona
sant jordi 2024

“Hi ha moltes ganes de diada”

barcelona
BLANES

La diada de Sant Jordi comença amb l’Esmorzar Literari

BLANES