Després de cinc entregues de Torrente, Santiago Segura (Madrid, 1965) ha dirigit Sin rodeos, una comèdia protagonitzada per Maribel Verdú en el paper d’una dona farta de tot que esclata. Ell mateix hi interpreta el terapeuta que la converteix en un personatge desbocat gràcies a un elixir.
Per què ara una pel·lícula de protagonisme femení?
Bàsicament perquè vaig decidir fa un parell d’anys que fos el meu següent projecte. Afortunadament, el clima és propici i el moment és bo per a una pel·lícula així ara. És un tema molt actual.
Què opina de les denúncies d’assetjament sexual a Hollywood i de la reivindicació del paper de la dona en la nostra societat?
La societat segueix sent masclista, i això no té sentit. El feminisme és l’única opció. Qualsevol esforç per avançar en aquest camp s’ha d’aplaudir. Coses com la bretxa salarial o l’assetjament són inacceptables i han de desaparèixer. Malgrat tots els esforços per un món sense diferències de gènere, coses com l’ablació al nord d’Àfrica o el tracte patit per les dones en països de l’Orient Mitjà resulten tan descoratjadores que ens fan dubtar que estiguem al segle XXI.
La pel·lícula també parla dels avenços tecnològics i del pas de l’analògic al digital. És un terreny abonat per a la comèdia?
La comèdia floreix en el fems dels nostres petits i grans drames. Això és la màgia, que sempre podem riure del que ens aclapara, ens supera o ens acomplexa. Si ens en podem riure, probablement ho podem vèncer.
Ha adaptat la pel·lícula del xilè Nicolás López ‘Sin filtro’. Per què es planteja versionar-la?
Des que vaig ajudar Nicolás a produir la seva primer pel·lícula als 20 anys ens uneix una amistat. Em va enviar la seva pel·lícula abans de l’estrena a Xile i li vaig dir que m’encantaria fer-ne una versió espanyola, doncs vaig veure clarament com adaptar-la. A ell li va semblar genial i me’n va cedir els drets. Mesos després, es va estrenar i va esdevenir la segona pel·lícula més taquillera de la història del cinema xilè.
Maribel és una de les actrius més bones i més sensibles que conec. La seva capacitat de treball, la seva energia i la seva facilitat per canalitzar l’empatia de l’espectador van fer que el rodatge amb ella fos meravellós. El director pot dirigir la intèrpret, que parla i es mou amb les paraules i les accions que s’especifiquen al guió, però al final, és ella qui encarna el personatge, el fa viure i li presta el seu cos, la seva veu, la seva ànima. Sense Maribel Verdú, Paz seria clarament una altra.
Paz és una mica com el personatge de Kevin Spacey a ‘American beauty’, que està fart de tot i comença fer disbarats...
A mi em fa pensar en el William Foster de Michael Douglas a Un día de furia, de Joel Schumacher, que també està fart de tot i decideix posar les coses al seu lloc. Són dos bons referents.
És el primer film que dirigeix sense Torrente. Ha estat alliberador o un salt mortal sense xarxa?
Crec que un salt mortal sense xarxa també pot ser alhora prou alliberador.
