Cinema

Karra Elejalde

Actor

“Al meu frigorífic hi havia teranyines”

No es pot parlar de justícia en cinema, perquè dos i dos mai fan quatre. Deixar-t’hi la vida no vol dir èxit

Ocho apellidos vascos li ha obert el camí cap a altres grans èxits de públic, però Karra Elejalde (Vitòria, 1960) ha viscut èpoques difícils. Tot i així, enyora els temps en què es podien fer apostes més arriscades al cinema i no s’intentava arribar a públics tan amplis. Ahir va estrenar una altra comèdia, Que baje Dios y lo vea. Interpreta el superior d’una petita comunitat de monjos i seminaristes que participen en la Champions Clerum, un torneig de futbol de religiosos. Volen evitar, així, que el seu monestir esdevingui un parador turístic.

Anem cap a un cinema espanyol per a tots els públics i políticament correcte?
No sé si políticament correcte, però que no sigui ofensiu per a ningú. És com si tens una sabateria i li poses de nom Sabates El Roig, només vendràs la meitat de sabates. Si et dediques al cinema, vols que hi vagi tothom, i no et decantes ideològicament. Potser estem encara a l’empara de l’èxit d’Ocho apellidos vascos, que no molestava, que cauteritzava, agermanava, tot parlant de defectes, de mites, de tòpics. Els productors són economistes, aposten uns diners per guanyar-ne. I entre les seves estratègies, lògicament hi ha intentar alleujar una mica. L’altre dia celebràvem el vintè aniversari d’Airbag i avui en dia seria impensable fer una pel·lícula així. Jo, que soc molt ideològic, em pregunto per què hem involucionat així.
L’estem veient molt, darrerament. Li arriben molts papers?
No soc dels que callen, ni a les verdes ni a les madures. Quan em van donar el Goya per También la lluvia vaig donar les gràcies a Iciar Bollain per treure’m de boxs. Dos anys després vaig fer Ocho apellidos vascos i estic vivint una realitat totalment diferent com a professional de la que vivia quan al meu frigorífic només hi havia teranyines. Jo havia viscut l’èxit d’Airbag i després haver de patir per tornar a entrar al cinema. La nostra professió és una mica així, qui no guarda quan té no menja quan vol. Deu tenir a veure amb el nou ordre mundial, o amb la globalització, però el cert és que hem abaixat una mica el llistó perquè el nostre producte pugui arribar a més gent. He fet pel·lícules de Bajo Ulloa, Medem, De la Iglesia, Uribe... Però la veritat és que darrerament he fet bons projectes que han passat sense pena ni glòria. És just? No es pot parlar de justícia en cinema, perquè dos i dos mai fan quatre. Deixar-te la vida en un projecte no vol dir èxit, i passant per allà, pot ser que et glorifiquin i coronin. És tot molt estrany.
Deia fa uns mesos a aquest diari que havia estat moltes coses acabades en ‘ista’...
Jo havia estat maoista.
S’ha sentit còmode interpretant el superior d’una comunitat religiosa?
Sí. M’agrada com a actor interpretar personatges a les antípodes de com soc jo en realitat. Havia de fer de Salvador, que és molt més proper a mi, és com Ignasi de Loiola, el basc que va fundar la Companyia de Jesús. Si hagués d’apostar per la vocació religiosa, seria molt més proper al personatge que ha fet Alain Hernández, a algú de la Teologia de l’Alliberament. Si sentís devoció, posaria les mans a la massa, no a la teoria.
Aquest món de seminaristes que juguen a futbol existeix?
Encara existeix! El director, Curro Velázquez, explica que l’origen d’aquesta pel·lícula va ser un article que va llegir fa dos anys a El Mundo sobre un equip gallec que es deia Os Chispas, que havien quedat finalistes. De fet hi ha dues competicions, la Champions Clerum és de futbol 7, i la Clericum Cup és de futbol 11. A la pel·lícula els hem canviat el nom, però les dues existeixen. Hi participen religiosos de Polònia, França, Anglaterra... Es donen un banderí, es diuen “Ave Maria Puríssima, sense pecat concebuda”, juguen molt bé, no es donen hòsties (o si ho fan, són consagrades) i s’han donat casos que es confessen els uns als altres. El finalista juga contra l’equip del Papa, que és argentí i futboler. Curro va veure que aquí hi havia una pel·lícula. La realitat gairebé sempre supera la ficció.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Que baje Dios y lo vea

«Que baje Dios y lo vea»

Gènere: Comèdia
Direcció: Curro Velázquez.
Intèrprets: Macarena García, Karra Elejalde, Alain Hernández, Juan Manuel Montilla, Tito Valverde.
Valoració crítica: [ep] [eb] [eb] [eb]

Publicat a

[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Cinema

El Truffaut dedica un nou cicle de la Fimoteca a Wim Wenders

Girona
Joan Safont
Periodista i escriptor

“Els polítics tenen pànic de semblar massa intel·lectuals”

Barcelona
festival

Un segon maig amb la força de la paraula

barcelona
la crònica

Tyets: gran victòria i nou disc per al 2025

GIRONA
saló

Comic Barcelona tanca portes amb més de 110.000 visitants

barcelona
Necrològica

Mor l’actor Bernard Hill, el capità del ‘Titanic’ i el rei Théoden de Rohan

barcelona
Xavier Aliaga
Novel·lista

“Necessito passar-ho bé quan escric, provar coses”

Barcelona
LA CRÒNICA

Rebobinar és de nostàlgics

SANT GREGORI
Música

Madonna fa ballar un milió i mig de persones a Copacabana

rio de janeiro