Quan el bé i el mal no poden ser allò que eren

Com en tota la saga Star Wars, el bé s’enfronta al mal i els rebels s’organitzen per lluitar contra un imperi feixista. Aparentment, no hi ha res de nou. Star Wars: els últims Jedi s’ajusta a les normes amb més gràcia que altres vegades. És irònica, divertida i espectacular. Satisfà un horitzó d’expectatives. De totes maneres, el vuitè episodi de Star Wars ofereix algunes escletxes interessants. D’entrada, pot ser vist com una reescriptura de L’imperi contraataca on la qüestió de la transmissió d’un coneixement i d’uns poders és l’element essencial. No es tracta de recuperar la ferralla –com feia J.J. Abrams a l’episodi VII– sinó de parlar de la importància del relleu, admetent que aquest mai és fàcil, ni planer. Rian Johnson –director de la pel·lícula– parteix de la idea que ni el bé ni el mal poden ser allò que eren. Tot resulta més complex perquè els personatges dubten i mostren la seva fragilitat. Kylo Ren –excel·lent Adam Driver– sembla una rèplica del príncep Lorenzaccio, una figura torturada edípicament que sublima la seva inestabilitat amb l’afany de poder. Luke Skywalker és un antiheroi que rebutja tot compromís i viu en un còmode exili interior. La jove Rey té una crisi profunda d’identitat, marcada pel fet que desconeix el seu origen, que també la porta a dubtar sobre el seu grau de responsabilitat. Al seu voltant hi trobem uns rebels que sobreviuen com poden, uns dictadors atrapats per l’enveja, uns mercenaris arribistes i els capitalistes impenitents que juguen en un casino delirant. La força radica en com es dimensiona la faula política com a mirall de l’actualitat. Tot plegat està fet des d’una marcada coherència en la posada en escena. En els millors moments íntims, hi ha un joc de correspondència telepàtica entre Rey i Kylo Ren marcada per un procés d’autoconfessió que posa en crisi la lògica de l’espai/temps del relat. Els espais també es transformen, són més sòrdids i estan situats més al límit. El bestiari deixa d’estar integrat per joguines simpàtiques per adquirir una dimensió mítica. Tot plegat converteix Star Wars: els últims Jedi en un profitós i reconfortant exercici de redefinició de la franquícia.